Endut pel vent

O també hauria pogut dir-se “S’ho va endur el vent”. Tots dos títols són breus i conserven la idea de moviment que dóna l’original “Gone with the wind”. Italians I francesos van optar aquesta opció: “Via col vento” i “Autant emporté le vent” Però el nostre sofert traductor Jordi Arbonés es va inclinar –o el van fer inclinar- per “Allò que el vent s’endugué”, una traducció mot a mot del títol castellà. Una literalitat que sempre m’ha sonat a calca, a sucedani, a buscar desesperadament un boci de presència al costat de “Lo que el viento se llevó”, el títol mític, el que el carrer reconeixia com a “autèntic”. Per cert, un títol de resonàncies tan barroques com els cognoms dels seus traductors Julio Gómez de la Serna i Juan González-Blanco de Luaces que, no van veure la seva obra a les llibreris fins l’estiu de 1943, quan l’estel de Hitler començava a enfosquir-se i l’avanç aliat empenyia Franco a canviar per neutralitat la seva política de no-bel.ligència favorable al nazisme. La traducció al català de la novel.la de Margaret Mitchell, en canvi, Jordi Arbonés no la veuria als aparadors fins el 1977, tot just acabat el funeral de la dictadura. I de l’estrena cinematogràfica no en gaudiríem mai en sales comercials. La veuríem, sí, doblada per Tv3.

Hem estat i enacara som una cultura de peatge, amb el cinema com a flanc més vulnerable. La incipient i curta normalitat engegada els anys 30 durant es limitaria a produccions pòpies com “El cafè de la marina” o al doblatge al català del film francès “Bric-a-brac el Cie”, conegut com “Draps i ferro vell”. La perla estrenada sota el franquisme, a meitat dels 60, va ser “Maria Rosa”, basada en l’obra d’Àngel Guimerà que –no s’ho pedin- havia estat filmada en castellà, després doblada al català, i “salvada” gràcies al talent de Núria Espert. A alguns exhibidors ja no els va agradar gaire la catalanitat de “Maria Rosa” i hi posaven un rètol ben visible damunt del cartell que deia “Hablada en español”. Paral.lelament a tot aquest enrenou, pasïsos europeus –el Portugal de Salazar fins i tot- estrenaven films amb susbtítols i la gent s’acostuamava a sentir i reconèixer, l’anglès especialment. Aquí, no. Aquí un bon grapat de distribuïdors exhibidors només han estat pendents de la taquilla i del calaix. Que la gent es familiaritzi amb l’anglès, o amb el francès, ja els sóna estrany. Però que a sobre s’hagin de preocupar del català? Més rar, encara. Tant com sempre ha sonat “Allò que el vent s’endugué”.

El meu Albert Camus

M’enganxo ala commeroració d’Albert Camus recuperant-lo des de la meva adolescència. Ben poc jo en sabia d’ell quan vaig descobrir, mig amagat en una parada de llibres vellls “¡España libre!”, una recopiliació editada a Mèxic dels sesu millors articles anifranquistes publicats a “Combat” , l’emblemàtic diari parisí de Camus. Poc imaginava jo que aquell “estrany” periodista i escriptor seria, més que celebrat, “plebiscitat pel món sencer” com ha escrit recentment pel setmanari “Nouvel Observateur”. Aquell Camus descobert per mi a “Combat” era el de la senzillesa i la moral transparent entreteixint-se amb el cortage. El Camus que dubtava de les veritats i de tot allò absolut i no s’amagava de fer-ho. El qui va escriuria –com Jean Daniel ens acaba de recordar- que: “A partir del moment en què l’oprimit pren les armes en nom de la justícia, penetre en l’univers de la injustícia. És allà on comença tot el problema”. Camus no va ser políticament correcte i pet això va haver de suportar àcids desaires per part dels intel.lectuals marxistes que, com Jean Paul Sartre, creien haver trobat la fòrmuela infalible per interpretar i transformar les societat. Un “privilegi” que feien cohabitar amb una certa recança “culpable” per no ser proletari, negre, ni oprimit. Albert Camus s’havia distanciat d’aquestes formulacions en descobrir, a la vista de mitja Europa atemorida pels tancs soviètics, que el mal en nom del bé era possible.

Però el Camus que va aconseguir abduirme en els enigmes i les incògnites que amaga la condició humana és el qui posa la societat davant el mirall a “La pesta” i a ell mateix a “L’estrany”. El llambreig del sol en el full de una navalla provoca un tret, i una víctima, que l’homicida viurà com quelcom absurd, inexplicable, i que farà més intensa i conscient la seva deriva cap al buit i la necessitat de càstig. És existencialisme que Camus mai va voler atribuir-se perquè –irònicament- s’estimava més definir-se com “absurdista”. El mateix absurd amb que a“Requiem per a una monja” l’exprostituta negre Nancy, esdevinguda mainadera, ogefa, mata un dels nadons que cuida i fa que la tragèdia impediexi que la mare, Temple, els abandoni. Almenys un dels infants tindrà una mare…L’obra és de William Faulkner però va ser l’adaptació teatral e Camus la que transmet tot el dramatisme “absurdista”. El millor legat d’Albert Camus és haver-nos convidat a recòrrer i a perdre’ns –sense por- per les cantonades de la societat i pels laberints de l’ànima. Ens va deixar clar que ser en el “bàndol correcte” no és garantia de res. I que moltes coses del món i de la vida més val conservar-les que no pas provocar la trencadissa irreparable d’intentar canviar-les.

Maleïda intertnacionalització

Que els resultats del 13D projectats en un hopotètic referèndum d’autodeterminació suposin més del 40 per del vots a favor de la indpendència de Catalunya no sembla amoïnar gaire al nacionalisme espanyol. El que sí que el crispa, i molt, és que mitjans de comunicació internacional com la BBC, Le Monde o Wall Street Journal es facin ressó de la moguda que es viu aquí, des de les consultes populars a l’escalada victoriosa del Barça, passant per la campanya en contra de les corrides de toros. És la temuda i detestada internacionalització del fet diferencial i del conflicte que genera. Quasevol estat maltractador -així com bona part de opinió pública i publicada que li dóna suport- té un sentit patrimonial tant del territori com de la societat diferenciada. I perd els papers davant “la injerencia” de mitjans de comunicació o organismes democràrtics disposats a observar un procés de transformació que podria culminar amb una nou canvi de fronteres a Europa.

La caiguda del comunisme em va donar l’oportunitat de viure en directe en quina mesura la intenacionalitació d’un conflicte nacional pot arribar a crispar i a enbogir un nacionalisme poderós. Primer al Bàltic, quan la victòria de les candidatures demòcratiques emparades en la perestroika van provocar es esclat de sobiranisme a Estònia, Leònia i Lituània -que ni Europa ni els Etats Units van poder ignorar- i que el poder sovipètic, tot i agonitzant, va voler contrarestar mobilitzan l’extrema dreta russòfana i intentant assalts armats contra els governs autònoms. Al cap de deu anys, l’autòcrata serbi Milosevic encenia la traca final als Balcans i provocava la internvenció de l’OTAN a Kosovo. Milosevic mai va poder assumir que el futur d’una part del “seu” territori fos posat a sobre de la taula de negociacions de Rambouillet. Es va estimar més a anar a la guerra. I perdre-la.

I és que per aquests poders resulta insuportable veure arribar, i moure’s, gent de Human Rights Watch, de l’ONU o de l’OSCE acompanyats d’una colla de reporters i corresposanls. Tot això al nacionalisme espanyol ho viu com una ofensa, un desfiament. L’any 2001, feina va tenir Alvaro Gil-Robles, aleshores comissari de drets humans del Consell de Europa, per aconseguir el vist-i-plau per anar a Euskadi. El govern Aznar no suportava la presencia d’un organisme internacional i deia que amb els informes de Enrique Mugica –ja nomenat Defensor del Pueblo- en tenia prou. I això que Gil-Robles hi anava disposat –com va fer- a denunciar els crims i les extorsions d’ETA….! També quan el fracasat procés de pau impulsat per Zapatero la dreta nacionalista va advertir contra els irlandesos, els mediadors, Gerry Adams, la internacionalitació. Espanya és seva i ells i només ells saben que cal fer amb els bocins que no encaixen…

Manhattan líquido

Cuelgo dos capítulos de "Manhattan líquido" mi crónica personal sobre el crash del 2008 y la llegada de Obama, con Nueva York como trasfondo urbano.


EL AUTOR SE EXPLICA

Más de una vez me he sorprendido diciéndome a mí mismo que esta crónica intimista e híbrida —paisaje narrado y ensayo entretejiéndose con reportaje y relato memorístico— esta crónica, decía, era más para ser revivida, recreada en el pensamiento, que para ser escrita. Durante el tiempo que estuve viviendo en Nueva York no me propuse escribir nada que no fueran los artículos que tenía apalabrados. Tan solo en los últimos días de mi estancia, y tocado por sentimientos y sensaciones generados por mi viaje exterior-interior, decido clasificar mis notas, tanto las escritas en algún cuaderno como las todavía dispersas por mis neuronas. Es en ese momento cuando emerge la duda, la posibilidad de escribir. Posibilidad rodeada aún de inseguridades, de no poca pereza, y de una cierta inquietud. Un cierto pesar.

¿Hay que poner —puedo poner— negro sobre blanco reflexiones personales, íntimas a veces, teniendo en cuenta que esto no es —no quiere serlo— un libro de memorias? Puede suceder que la decisión llegue de repente, como impuesta por una pulsión ajena al proceso de reflexión, aunque es seguro que forma parte de él. Fue durante el vuelo de vuelta a Barcelona. No hacía ni tres horas que el avión había despegado de JFK. Necesité sacar un par de cuadernos en blanco, y escribir y escribir todo lo que durante mis últimos días en Nueva York me había resistido a poner en un papel. Hasta bajé el portátil del porta-equipajes de mano. Empecé a teclear posibles estructuras y un título que es el que ha permanecido: Manhattan líquido.

El título da la clave digamos filosófica del relato, de la crónica, pero el subtítulo de acompañamiento expone y sintetiza el argumen­to, casi determinante, que me empujó a escribir: Un viaje del crash a Obama. Porque haber sido testigo —aunque en calidad de observa­dor-outsider y no de periodista acreditado— de dos acontecimientos fuertes del siglo xxi, como han sido el espasmo más agudo de la Gran Recesión, y la elección del primer presidente negro de los Estados Unidos, difícilmente podían mantenerme cautivo en la tranquilidad sabática que me había prometido. ¿Cómo estarme quieto después de haber vivido en directo el final del comunismo en Europa?

Nueva York, mi Nueva York de cuatro meses, que incluye desde alucinar con la visión del rascacielos Chrysler, hasta meditar recluido en una minúscula habitación del Upper East Side, o echar mano de la fabulación apoyado en la barandilla del puente de Brooklyn, o en un vagón de la línea verde del metro, ese Nueva York hace de trasfondo a otro Nueva York en el que se suceden los episodios del drama. Vértigo y pánico en Wall Street sí —y solo un mes antes de la elección presidencial más trascendental de las últimas décadas en los Estados Unidos—, pero también un trastoque que llega a poner al capitalismo ante el espejo. Lo que sucede durante setiembre, octubre y noviembre de 2008 es una sacudida histórica —el suceso que culmina un proceso, o que pone en marcha otro— que afecta a las estructuras económicas, sociales, políticas y culturales de nuestros marcos de convivencia.

El crash del 2008 es la secuencia de despedida, el estropicio final, de tres décadas de paradigma neoliberal, para el cual —deprisa, deprisa— se buscan remedios basados en recetas que habían sido estigmatizadas y que parecían fosilizadas en los vertederos de la historia. Rescatar a John Maynard Keynes; poner epitafio a Milton Friedman. Todo esto removido en mi presente irá interaccionando con mi pasado, y me invitará a subirme a imaginarias formas vir­tuales, que me llevarán a navegar por el tiempo: por los recuerdos, por la memoria —la mía y la de dos generaciones precedentes— de 2008 a 1929, de crash a crash. Un recorrido con obligadas paradas en los delirios ideológicos y en las guerras del siglo xx, de las que tanto hemos aprendido los ciudadanos de Europa.

Quiero explicar, finalmente, la dimensión del concepto “lí­quido”, presente en el título, y herramienta de reflexión en tramos significativos de esta crónica. Ni que decir que la palabra se la he robado al pensador polaco Zygmunt Bauman. Y se la he pillado porque sus formulaciones —descripciones de la realidad profundi­zadas en clave psicosocial— vienen a ser una suerte de banda sonora de pensamiento crítico que emerge de las profundidades de esas tres décadas de neoliberalismo, de fundamentalismo de mercado, y de abolición de todo aquello que pudiera tener identidad “social”. Si algún pasaje del pensamiento de Bauman he querido remarcar es aquel en el que explica cómo la vida líquida que nos salpica a todos —todo es efímero; hasta usado antes de ser estrenado— es el producto —apunta Bauman— de un “golpe de estado neoliberal”. El neoliberalismo toca fondo en el otoño del 2008 pero sus efectos, sus formas civilizatorias —o anticiviles— cohabitarán con nosotros durante mucho tiempo.

Nueva York, pues, ha sido para mí algo parecido a un elec­troshock cultural —como lo define Edgar Morin—, un viaje de autodescubrimiento que me ha resituado en el mundo y la vida, en el mismo momento en que la historia removía la de otros muchos seres humanos contemporáneos míos. Por eso este relato, aun estando escrito en tono intimista, quiere tener en cuenta al otro. Tiene la voluntad de proyectarse hacia los demás. Solo por eso creo —con toda humildad— que valía la pena escribirlo.

5. EL CRASH

La sombra de 1929 y de la Gran Depresión planean sobre mis pensamientos y los lavabos y las duchas de 92Y, en estas pri­meras horas de la mañana en que al silencio solo lo acompaña el Begin The Begine de Cole Porter, silbada y tarareada por Robert. Si a mis padres —me digo— les afectó la onda expansiva del crash del 29 y, casi cincuenta años después, fueron tocados colateralmente la gran recesión de los 70 —que a mi me pilló de lleno—, nada ten­dría de extraño que el cierre del ciclo vital me esté invitando a ser testigo de un nuevo descalabro. Pero no una crisis de estancamiento como la que comenzó en 1973, de descensos dilatados, viscosos, en forma de paro e inflación —la llamada estanflación—, sino un desastre repentino e impredecible. Y con una onda expansiva como la del 29.

Christopher, mi vecino de planta y joven economista sueco, acaba de entrar en los lavabos con la intención de afeitarse, pero antes se me acerca y me muestra el desastre de Wall Street que sale reflejado presionando suavemente el icono Markets de su iPho­ne. No se le ve en absoluto preocupado. Hasta se permite exhibir una ancha y burlona sonrisa. Christopher sabe que podemos tener complicidad. En algunas cosas todavía más conmigo que con sus colegas generacionales.

—Están asustados —me cuenta—.Y no solo porque jamás hayan vivido una crisis mundial. También para mí esta es la primera. Pero es que no estaban preparados para una cosa así. No pillan nada. No entienden cómo un sistema que les habían dicho que era perpetuo e indestructible haya empezado a agrietarse de esta manera. Christopher no está nada de acuerdo que la Fed haya decidido desembolsar 700.000 millones de dólares para comprar activos tóxicos y salvar bancos. Me habla de lo que se sabe sobre esta cuestión:

—Cuando en 1992 estalló la burbuja inmobiliaria sueca, el gobierno socialdemócrata no se hizo cargo incondicionalmente de la deuda. Exprimió todo lo que pudo a los bancos antes de poner el talonario de cheques encima de la mesa. Los apretó al máximo. Tanto a los ejecutivos como a los accionistas, que tuvieron que asumir las pérdidas y ofrecer avales al gobierno, que se convirtió en propietario. Y tal vez Obama, si llega a presidente, acabe haciendo lo mismo.

Habla con convencimiento, Christopher. Oyéndole siento cierta admiración. He estado a punto de decirle: eres afortunado, chico. Te has formado en una de las democracias más avanzadas y humanizadas de Europa. Solo hay que verte y escucharte.

Antes de irse, Christopher no puede evitar subir un poco más el volumen de la música de su iPhone y, burlón una vez más, se ha girado y me ha saludado desde la puerta con un movimiento de brazos, siguiendo el ritmo tecno del Infinity de Guru Josh. Y, ahora sí, le devuelvo el saludo diciéndole: eres afortunado, Christopher. Sigue así.

A mi alrededor todo me está diciendo que estamos llegando al final de un trayecto que empezó hace treinta años con el gran festival monetarista, desregulador y privatizador que se las daba de haber encontrado los antídotos contra el estancamiento y la inflación, y que nos iba a arreglar la vida a todos para siempre. Y ahora resulta que las últimas secuencias de la película tienen protagonistas de serie B. Funcionarios de la Fed como Hank Paulson, que deja caer bancos; se aterroriza al día siguiente al no poder controlar el vértigo, y pasado mañana se agacha a recoger residuos tóxicos —eso sí— con dinero público. Y así, como sentenció el vicegobernador del Banco de Inglaterra, Charles Bean, hasta que estalle la próxima granada.

Y es seguro que estallará. Esta es una crisis que tiene todos los componentes de compulsión y de incertidumbre de la vida líquida. Yo diría que esta es una crisis líquida, impredecible, con permiso de Zygmunt Bauman, que seguramente ya debe de estar detectando nuevos elementos de análisis y de reflexión para nuevas formula­ciones. Pero ahora y aquí, a la salida de las duchas de 92Y, camino de la habitación 567, con la intención de compartir el desayuno en la cocina con los colegas, todavía no tengo perspectiva ni elementos valorativos suficientes para decir —aunque solo sea decírmelo a mí mismo— si la liquidez de la crisis acabará retroalimentándose con la del sistema. O si bien el frenazo en seco del bodrio neoliberal autopropulsado en el que está subida la sociedad, provocará una caída en cadena que arrastrará al sistema, lanzándolo contra algún muro.

¿Recesión o depresión? El Nobel del 2008 de economía Paul Krugman se inclinará por lo segundo aunque escribirá depresión con minúscula, para establecer analogías y a la vez marcar distancias con 1929. Joseph Stiglitz, Nobel del 2001, será algo más moderado, a pesar de haber comparado con la caída del muro de Berlín el es­pasmo bursátil que ha tenido como detonante la quiebra de Lehman Brothers. Stiglitz sabe cómo fue el hundimiento del comunismo en Europa central y oriental y la desintegración de la Unión Soviética, y conoce lo que representó para el Este las recetas monetaristas —neoliberales— del Fondo Monetario Internacional. Especial­mente la terapia de choque sin anestesia a la que se sometió a Rusia, que en pocos meses dispararía la inflación hasta el 2.500 por 100, provocaría el desplome de la producción industrial y agrícola más allá del 70 por 100, y privatizaría la propiedad pública a precio de saldo en subastas delictivas. Más de cuarenta millones de personas se verían empujadas a los límites de la indigencia, y las aceras y los pasillos del metro de Moscú se llenarían de puestos ambulantes y de corros de mujeres vendiéndose el juego de café o los cubiertos, para subsistir.

Por aquellos escenarios dramáticos tuve que moverme como enviado especial y como corresponsal. Ahora los revisualizo en la memoria, y me hacen pensar que Stiglitz, al equiparar el trompazo de Wall Street con la caída del muro de Berlín, busca el efectismo de la imagen literaria, de la metáfora. Quiere poner un acento épi­co, y yo diría que también un toque de revuelta, en los escenarios de desplome de ese capitalismo neoliberal que tanto detesta, pero que en absoluto representan el final del capitalismo como sistema. Timothy Garton Ash lo recordará: “El capitalismo no acabará en 2008 como acabó el comunismo en 1989. Está demasiado enraiza­do y es demasiado variado, y demasiado adaptable para tener una muerte tan brusca”.

Ni tampoco, digo yo, puede haber una “refundación” del capi­talismo —como leo en algunas crónicas— sencillamente porque el capitalismo nunca fue fundado. Sí que se ve venir, que es previsible un cambio de paradigma. Pero es todavía incierto, y ese proceso de espasmos, detonadores y réplicas sísmicas no está generando una composición visual con imágenes propias. De momento. Todo ocurre en los despachos globalizados. La calle está como siempre; los rostros de la gente del metro ya hace tiempo que reflejan pesadumbre y la penuria de los siete dólares la hora. Y las únicas secuencias de la caída, o del estallido, son las cifras del Dow Jones proyectadas por las cintas luminosas de Times Square.

Me muevo bajo una tibia transición de verano a otoño en un Nueva York en el que no soy corresponsal, ni enviado especial, ni repor­tero acreditado. Solo soy un periodista-observador-estudiante, en etapa sabática, que no sabe ni puede prescindir de su oficio en unos momentos en que la historia parece dispuesta a remover el tiempo y la vida. Paseo plácidamente por Fulton St., a pocos metros de Wall Street, en donde durante las dos próximas semanas el pánico bursátil generará un segundo y agudo espasmo, del cual acabará emergiendo, con todos sus atributos, el crash propiamente dicho. Finalmente la serpiente acabará rompiendo totalmente la cáscara del huevo.

Me atraen los puestos de libros de Fulton St., al lado mismo de la boca del metro. Algunos los instalan improvisadamente ciu­dadanos que quieren deshacerse de libros que amontonan en casa. Unos lo hacen por dineo; otros para liberar espacio doméstico. Mi mirada va hacia un sencillo ejemplar de la Constitución de los Estados Unidos, publicado hace diez años por Bantam Books, que me quedo por tres dólares.

Bajo hasta el Pier 17 con la intención de perderme por este gran centro comercial que tanto me recuerda al Maremagnum del puerto de Barcelona. Siento como si estuviera allá. Una vez más analogías urbanas vienen en mi busca. Pero se desvanecerán en cuanto salga a una de las terrazas de atrás, de la segunda planta, y redescubra la que posiblemente es la mejor panorámica del Puente de Brooklyn.

De los restaurantes de la encrucijada de Fulton St. con el Pier 17 llegan voces en español, las de los camareros que se pasan las notas de petición de las mesas que están sirviendo. Hace poco más de un año, te llevaste una sorpresa cuando, haciendo caso a uno de esos jóvenes mejicanos, dominicanos o venezolanos que ahora te proponen entrar o bien sentarte en la terraza, tú aceptarías dirigiéndote a él en castellano. Recuerdo la cara medio asustada de aquel muchacho venezolano que, sientiéndose “descubierto”, optó por continuar hablándome en inglés. Tras unas cuantas palabras amables y un par de preguntas planteadas con cierta complicidad, el camarero venezolano y yo acabamos comunicándonos en nuestra lengua común.

Eran los días en que la crisis todavía no había manifestado su virulencia, y se discutía una nueva ley de extranjería para legalizar a unos doce millones de inmigrantes. Y aprovechándose de la situación, y también de algún descuido y de mucha, mucha ignorancia, el sena­dor republicano Tom Tancredo intensificó la campaña para imponer el inglés como única lengua obligatoria y oficial. El argumento de Tancredo era que las sociedades plurilingües no funcionan.. Y que solo había que mirar a Europa, y especialmente a los Balcanes. Era la campaña English Only, que ahora ya no asusta a los camareros hispanos del Pier 17. Porque Bush está a punto de irse, y la estrella de los neocon se apaga.

Sé que tomando Gold St. en la esquina con Fulton me adentro en una de las mejores rutas de acceso a Chinatown. Los chinos se han ido expandiendo hasta invadir y colonizar Little Italy. Cana St. ya no es frontera sino nexo. Muchos de los restaurantes italianos neoyorquinos han sido comprados por chinos. Y este fin de semana que los italianos de Nueva York celebran la fiesta de San Genaro, y las calles están abarrotadas, me ha costado saber en qué momento pasaba de Chinatown a Little Italy. De la misma manera que este barullo por San Genaro, festivo y desbordado, ha borrado también los límites entre Little Italy y el Soho. La mezcla y lo mestizo habitan en el alma de Nueva York, y ya en 1948 E. B. White advertía que los neoyorquinos son tolerantes más por necesidad, por sentido práctico, que por inclinación. Esta ciudad, o es tolerante y se mantiene en la línea de un pacífico y cosmopolita intercambio, o se hundiría entre estallidos interétnicos.

Decido ir a por Broadway, el eje neoyorquino que discurre asimétricamente preciso, de norte a sur de Manhattan, y que en este tramo está todavía lejos de ser “una calle de crema y nata sin estruc­tura en que apoyarse”, como hace sesenta años definía E. B. White el Broadway de los aledaños de Times Square. Me entrego a Broadway, remontándolo y a la altura de la Calle 8 doblo a la derecha, hacia la confluencia de la Cuarta Avenida con Lafayette, para contemplar una vez más este rincón tan especial que es Astor Place, con su cubo giratorio plantado en medio de la plaza, siempre esperando que alguien lo ponga en movimiento. Atravesaré la Cuarta Avenida, después la Tercera, miraré a mi izquierda para divisar el Chrysler inquietante y vigilante, y seguidamente tomaré St. Mark’s Place, la calle mayor del East Village.

Dejo atrás unos cuantos estudios de tatuajes y de piercings, algunas tiendas de ropa y de zapatos de segunda mano, otras de LP, CD y DVD para coleccionistas, y una de libros viejos. Atravesaré la Segunda Avenida y no tendré que caminar ni veinte metros para reunirme con el Orlin, mi café preferido en el Downtown, abierto las veinticuatro horas. Me sentaré en la terraza, que es como un balcón de barandillas de hierro forjado montado en la acera misma de St. Mark’s. O bien entraré en el Orlin, y elegiré una mesa de mármol de las del fondo a la izquierda, para sentir cerca las vigas de madera del techo. Aunque no se vaya acompañado, es difícil sentirse solo en el café Orlin.

De vuelta a la ruta de Broadway me entretengo en la Calle 12, en Strand, esta librería inalcanzablemente inmensa, única por su extensión, volumen de ejemplares y capacidad de sorprender, porque puede que tenga guardado en el anaquel de un impensable rincón cualquier título descatalogado de una desconocida edición. Subo hasta Union Square, envuelta entre las calles 14 y la 17, punto de encuentro entre Downtown y el Midtown. Esta es para mí la frontera entre dos Nueva York —o dos Manhattan— que se observan uno al otro y no se reconocen totalmente, porque el tono de las miradas es diferente. Diferencia o diversidad de valores estéticos, plásticos. Y yo diría también que éticos y morales. En Union Square siempre hay instalado algún mercado, alguna feria —en Navidad la de los abetos y algunos belenes—, y en este primer sábado de otoño me sorprenden las hileras de los puestos de los agricultores vendiendo fruta, verdura, quesos, miel. Todo cultivado y elaborado sin aditivos. Puestos de la mejor comida orgánica, que cada fin de semana se vacían por la demanda de entendidos y sibaritas. Viendo todo eso, no me parece a mí que la recesión, o la depresión, vayan a llegar nunca a Union Square.

En algunos tramos de Broadway, los más espaciosos al ser la intersección con calles y avenidas, la mediana de la calle ha sido ensanchada, bien delimitada con asfalto de colores, y en ese espacio han sido colocados bancos, sillas y hasta algunas mesas. Son islas de tranquilidad para facilitar el descanso o la comida de un tentempié, en mitad de la densidad de Broadway. Los neoyorquinos valoran esta suerte de invitaciones a dosis de relajo, este ser tratado uno a uno como personas y ciudadanos. Y saben que esa es la manera de ver la vida de Michael Bloomberg, que además de ser el alcalde de la ciudad es un multimillonario filántropo que solo durante el año 2007 donó doscientos cinco millones de dólares para obras sociales y de caridad. Bloomberg dice que cuando se retire se dedicará exclu­sivamente a la filantropía. A distribuir entre la sociedad su fortuna personal calculada en más de quince mil millones de dólares.

Remontando Broadway, llego hasta los jardines de Madison Square, un pequeño pulmón, una de las parcelas verdes de que dispone el Midtown antes de llegar a Central Park. Me desvío por la Quinta Avenida y hago lo que siempre he hecho en esta ruta ascendente: subir hasta la Calle 22 para admirar la figura triangular y esbelta del rascacielos Flatiron —increíblemente construido en 1902— y, en seguida, chocar con la corpulencia del Empire State. Una estructura capaz de seducir pero no de llegar a abducir y ena­morar como el Chrysler. Sé a dónde voy. Sé que me refugiaré un rato en un Starbucks.

En Barcelona nunca suelo entrar en los Starbucks y aquí en Nueva York me había prometido evitarlos, siempre que pudiera permitírmelo. Pero éste de la Quinta con la 33 me tienta. Es am­plio, casi nunca hay aglomeración, y muchas de las mesas están arrimadas a las grandes cristaleras que dan a la calle, invitando a leer, a escribir, a pensar. No lo parece, un Starbucks, y, a la vez, lo percibo como la concreción del Starbucks paradigmático. El café funcional que defienden los liberales norteamericanos como espacio de encuentro y también de intimidad, de alejamiento de silencios domésticos demasiado densos. Un lugar al que se puede ir con el laptop, con el portátil, para navegar y auto-abducirse. Joe Bageant en sus Crónicas de la América profunda asocia la gente que frecuenta el Starbucks con el progreso, con la mente abierta a los cambios, y pone bajo sospecha la América que jamás sintió curiosidad por entrar en un Starbucks.

El crash ya tiene imágenes. Son las fotografías y las secuencias de vídeo de la reacción ciudadana a la primera parte del terremoto bancario, que la Fed intenta apañar comprando los activos tóxicos con dinero del erario público. Un gasto de esas dimensiones irrita a la sociedad norteamericana, pero solo la ONG Acorn y los sin­dicatos AFL-CIO han convocado a la gente a salir a la calle este jueves 25 de setiembre, el día que la partida de 700.000 millones de dólares se presenta en el Congreso para ser debatida. Hay previstas concentraciones en casi todos los estados, pero la más esperada es la de Nueva York, ante el mismo Wall Street. Unas quinientas personas corearán “¡Encarceladlos sin fianza!” mientras decenas de pancartas exigirán “¡Dinero para Main Street (‘‘la calle mayor’’) y no para Wall Street!”. Todos dirán y repetirán: qué vergüenza es que, hace solo unos meses, el gobierno de Bush todavía gruñía cuando se le exigían seis mil millones de dólares para la cobertura sanitaria de nueve millones de niños. Y resulta que ahora se quieren gastar cien veces más para sacar las castañas del fuego a sus amigos. “La bondad de nuestro sistema y las generosas retribuciones a gestores y a ejecutivos no han servido para atraer a los mejores, sino a los más codiciosos”. Una acusación, y sentencia a la vez, surgida de la calle y que recorrerá todo el país.

Dentro de unos días el cineasta Michael Moore hará público un manifiesto sobre la crisis, que equivale —explica— al mayor robo de la historia de los Estados Unidos. “Aunque los congresistas —dice Moore— perfilaron bien el rescate de la industria financiera por 700.000 millones de dólares, Wall Street no ha parado de ma­nipular hasta encontrar la manera de lucrarse”.

Moore va a lo que él cree que es el fondo de la cuestión, y lo formula preguntándose y respondiéndose: “¿El seguro médico, dices? ¿A que viene eso ahora, Mike? ¿Qué tiene que ver eso del seguro médico con el colapso de Wall Street? Pues sí que tiene mucho que ver, porque el supuesto colapso se desencadenó cuando la gente empezó a no poder pagar las hipotecas. ¿Y acaso sabéis por qué tantos y tantos americanos están perdiendo sus hogares? Los republicanos explican que la culpa la tienen los idiotas de la clase trabajadora que recibieron hipotecas que no podían pagar. Pero la verdad es ésta: la principal razón por la que la gente se declara en bancarrota es por el coste de los seguros médicos. Lo digo de una forma más simple: si tuviéramos un sistema universal de salud esta crisis hipotecaria nunca habría llegado”.

La indignación de los concentrados ante Wall Street se inten­sificará más y más. Pero se trata solo de la rabia expresada por unos centenares de neoyorquinos, pocos, muy pocos comparados con el millón y medio de personas que habitan solamente en Manhattan. ¿Cómo es posible que este gobierno tan conservador esté aplicando remedios socialistas a los bancos pagando nosotros? Y encima nos dicen que pagar es el mal menor… ¡Porque si los bancos se hunden nos hundimos todos…! Irritación e impotencia escenificados en esta calle, Wall Street, atrapada entre rascacielos espectrales de acero y de cristal, calle oscurecida más que oscura, casi sombría y que además está medio levantada. Están haciendo obras. Ensanchan las aceras, cambian el pavimento. Barreras metálicas, máquinas, herramientas y material de construcción por todas partes que dificultan todavía más que esta protesta —la primera gran reacción al crash— fluya con unos mínimos de contundencia, y se cumpla el esperanzado deseo de Michael Moore. A pocos metros de los manifestantes, las tiendas de lujo Tiffany y Hermes siguen atendiendo a los clientes distinguidos que acaban de salir del gimnasio, del salón de belleza o del club privado. O posiblemente no salían sino que se dirigían a tan apetecibles espacios. Como si no oyeran el murmullo de las consignas ni los gritos intermitentes de la bronca.

Estoy lejos de Wall Street, atrapado en la Calle 45 entre Lexington y la Tercera Avenida, acompañado de decenas de personas, transeúntes o conductores, que tienen tantas ganas como yo de que abran las vallas metálicas de seguridad que nos permitirán caminar y acceder al metro, al de la Calle 42 o al de la 51. De vez en cuando levanto mi mirada al cielo buscando la compañía de la cúpula iluminada del Chrysler. Los neoyorquinos que trabajan en esta zona del Midtown conocen perfectamente este historia de cortes de calles y esperas. Saben que han de soportarla cada otoño, cada tarde-noche de la última semana de setiembre, que es cuando se reúne anualmente la asamblea general de Naciones Unidas. La sede de la ONU está aquí al lado, en un tramo de la Primera Avenida entre las calles 42 y 48, que son las que quedan cortadas más a menudo. El desbara­juste suele ir acompañado de un barullo de sirenas de policías y de escoltas. Escoltas de los presidentes, de los primeros ministros o de los ministros de exteriores que al acabar su trabajo se van al hotel. Al Waldorf Astoria, al Intercontinental, al Marriott, al Radisson, uno junto al otro aquí mismo en Lexington. Alguno de ellos con accesos y las fachadas literalmente repletos de policías en uniforme de combate, armados con metralletas, mientras algún helicóptero sobrevuela. Nos sobrevuela.

Me pregunto qué están pensando ahora mismo estos máximos mandatarios mundiales que se mueven arriba y abajo por aquí, por Lexington, y que nos obligan a los ciudadanos a una inmersión de paciencia seguida de carreras compulsivas para atravesar vallas y llegar al metro. Qué estarán pensando de la crisis, de todo ese histerismo impensable hace solo cuatro, cinco, seis semanas. Y cómo ven, y cómo viven que la Fed esté curando heridas y tapan­do agujeros con dinero público. En la sociedad norteamericana se oyen voces extremadamente conservadoras que acusan al gobierno Bush de estar haciendo políticas socialistas. Y posiblemente sea cierto: neoliberalismo para la gente —a la que siguen embargando y echando de los pisos que no pueden pagar—, y socialismo para salvar a los bancos.

Parece que ese es el camino que empieza a dibujarse, pero llegarán matices. Porque justo al finalizar la asamblea de la ONU, el lunes 29 de setiembre, el primer ministro británico Gordon Brown abrirá la caja de los truenos anunciando la nacionalización enmas­carada de algunos bancos del Reino Unido. Brown se auto-investirá de una aureola de hombre providencial que momentáneamente —y solo momentáneamente— hará que reviva en los sondeos electora­les. A pesar de efímera, nadie podrá quitar a Brown la satisfacción de haber sido el primer político occidental con valentía suficiente para enfrentarse a la crisis aplicando terapias del economista John Maynard Keynes. Recetas basadas en la regulación, el control de los mercados, en la intervención del estado, hasta hace muy poco des­preciadas, y que Keynes aplicó contra la Gran Depresión y, después, para reactivar a una Europa rota y machacada por la guerra.

Han abierto y retirado las vallas metálicas y creo que ya no volverán a instalarlas. Hoy ha sido el último día de la ONU. Se me han pasado las ganas de ir corriendo compulsivamente hacia el metro y decido tomar un café y leer. No es nada fácil encontrar en estas encrucijadas del Midtown un café acogedor, de los que te sirven en la mesa, sin necesidad de hacer cola ante un mostrador. Puedo quedarme aquí mismo, en el Raffels, en Lexington con la 48, un lugar animado por la calidez de los camareros hispanos, pero vacío y frío a estas horas ya de la noche. En la Calle 44, entre la Tercera y Lexington han abierto un lugar ideal, el Macchiato, que conserva en la fachada un cuerpo avanzado antiguo, de madera, y ofrece en el interior la calidez de las granjas de Barcelona. Pero es pequeño, y casi nunca hay sitio. La solución es ir al Central Café de la Calle 42, delante de la estación.

El espacio que ocupa el Central Café no es otro que la cavidad que queda entre el suelo y las vigas de hierro del puente que forma Park Avenue al cruzar la 42 por encima, y así poder bordear la Grand Central, la estación. Me apetece mucho el Central y, como siempre, habrá mesas libres. Y pasado mañana, en esta misma mesa me sor­prenderé a mí mismo conmovido, leyendo las crónicas sobre Paul Newman, que ha muerto a los ochenta y tres años. Sé que un día de éstos hablaré de Paul Newman con Andreas, mi vecino estudiante de arte dramático. El Nueva York del crash del 2008 queda huérfano de una de sus miradas más transparentes y comprometidas.

Estamos ante el Plaza Hotel donde Carol nos ha convocado. La clase de hoy la vamos a hacer dentro del mismo Central Park. Es mediodía del viernes 10 octubre de 2008, y desde ayer, jueves 9, el vértigo ha ido arrastrando mercados que todavía no habían tocado fondo. Ayer tuvimos Jueves Negro y hoy Viernes Negro. El desastre tan esperado e inesperado a la vez. Pero ninguno de esos vértigos impiden a esta pandilla de raperos ofrecer una exhibición de baile y juerga en la mismísima puerta de Central Park, que inmediatamente agrupa a su alrededor a turistas, a neoyorquinos y a residentes hí­bridos como yo mismo. La música invita a movernos en este día de otoño, que parece de verano, y que intensifica tanto los verdes como lo amarillentos y los ocres que comienzan adornar Central Park.

El recorrido que nos ha preparado Carol tiene para mí dos puntos de intenso interés que coinciden con el inicio y el final del trayecto. Tengo ante mí la Bethesda Fountain, la fuente diseñada por Emma Stebbins hace ciento treinta y cinco años, coronada por el Angel de las Aguas. Es el escenario de apertura del film Hair de Milos Forman. Bethesda Fountain como decorado, y la canción Aquarius de fondo, dan vida al primer acto de una narración en que el movimiento hippy y la guerra de Vietnam se superponen e interactúan. Pero antes de ser filmada por Milos Forman, Hair había sido, a finales de los 60 y principios de los 70, una auténtico icono progresista, representada teatralmente, y que solo pudo ser admirada en Nueva York y en Londres. Poco antes de morir el dictador Franco, una selección de escenas y canciones, un simulacro de Hair —hay que decir que bien intencionado— fue representado en el Teatro Victoria de Barcelona. Cuando en Broadway ya era historia.

Y de un mito a otro. Hemos atravesado el parque y estamos ya en su fachada oeste, a la altura de la Calle 72. Entre los árboles distingo el Dakota, donde vivió John Lennon, y donde sería asesinado, en la misma puerta del edificio, el 8 de diciembre de 1980. Hemos llegado al rincón donde hay el memorial Imagine dedicado a Lennon. Imagine es como se conoce al conjunto de iconos que recuerdan al llorado Beatle. Pero todo este espacio, en sentido extenso, lleva el nombre de una de las obras maestras de Lennon: Strawberry Fields Forever —‘‘Campos de fresas para siempre’’—. Este era el nombre, en singular —“Strawberry Field”—, del orfanato de Liverpool que estaba al lado mismo de la casa de John Lennon.

“Strawberry Fields, nothing is real (…) Living is easy with eyes closed” … ‘‘Campos de fresas, nada es real (…) Es fácil vivir con los ojos cerrados…’’

Nostalgia y surrealismo mezclados como ritmos pop-rock y música india. Vuelvo a asociar una de las palabras básicas de la canción “strawberry”, fresa, con mi cachorro Ichigo: fresa en japonés. “Strawberry fields forever…!” Carol la está tarareando mientras me toma del brazo y me lleva unos metros a la izquierda, me pone ante una lista por orden alfabético de países adheridos al memorial, y me dice: “¿Cuál es el primero?” El primero es Afganistán.

Durante las tres horas pasadas en Central Park, y ya desde antes, Wall Street y las principales bolsas mundiales han estado en caída libre. El pánico ha obligado a cerrar la de Moscú y Viena. Estamos viviendo la culminación de tres semanas de vértigo pro­vocadas por la bancarrota de Lehman Brothers. Pasado mañana, domingo, el ejemplar de El País que como cada día —y con uno de retraso— me venderá Rajiv, mi quiosquero de Lexington, vendrá titulado a cinco columnas: “El crash de octubre de 2008”.

“Stand clear of the closing door, please”. Aquí en la línea verde del metro, camino de 92Y, continúo remontando los recuerdos hasta llegar a aquellos días de los 70 en que parecía que la inflación, el estanca­miento y el paro provocados por el alza de los precios el petróleo crearían las deseadas condiciones pre-revolucionarias... Aquella crisis sería, tenía que ser como la del 29. Sería nuestro crash. Sería el detonante de la esperada gran traca final. La antesala de un gran episodio de lucha de clases, hasta la victoria final. Estaba clarísimo que el sistema preparaba una operación de recambio, pero no la veíamos. No queríamos verla.

En la empresa de venta por catálogo en la que yo trabajaba siete horas, antes de subirme a la facultad, el jefe del departamento comercial, un hombre sencillo y pragmático, se esforzaba en hacerme ver que las posibilidades que tenía el sistema de producir y de hacer consumir eran, como él decía, infinitas. Que mientras la gente pu­diera comprar, lucir y lucirse no se produciría ningún trastorno social profundo. Jamás habría una revolución. No quise creérmelo, acabé olvidándole, y hoy aquel jefe comercial bonachón ha reaparecido en mi escenario mental. No le faltaba razón cuando me soltó todo aquello, pero si hoy estuviera aquí, en la cocina de los residentes de 92Y, y si tuviera la misma edad y aspiraciones de mi colega y vecino italiano Bruno —y muy probablemente las tendría— es casi seguro que estaría asustado.

A Bruno ir de Brindisi a Nueva York para estudiar inglés du­rante tres meses es una de las mejores cosas que han podido pasarle en sus treinta años de vida. No ha tardado en aprender las poses más cool de recostarse en el metro, sacarse las gafas de sol o colgarse el Ipod. Es incapaz de disimular. Bruno es sincero cuando dice que su objetivo es sentirse newyorker. Que se quedaría a vivir aquí para siempre y que, si existiese una fórmula mágica para conseguirlo, de buena gana renunciaría a su italiano nativo para hablar y escribir en perfecto inglés. Le digo a Bruno que el extendido monolingüismo anglosajón no es precisamente un signo de cultura ni de cosmopoli­tismo y que, además, solo un veinte por ciento de los norteamericanos tienen pasaporte para viajar al extranjero. Pero a Bruno le da igual. Para él está clarísimo, es diáfano, que la lengua de norteamericanos y británicos es la que domina: es la mejor. No se necesita ninguna otra. Pero esta noche Bruno se muestra vulnerable y asustado por culpa de ese maldito e inesperado crash.

—No sé qué voy a hacer si el dólar no deja de subir —confiesa Bruno en mitad de la cocina—. Tengo el dinero justo para pagar la escuela y la residencia. Y yo necesito volver a Italia con un buen nivel de inglés para poder acceder a un despacho de abogados y economistas…

—¿Y cuando estudiaste derecho y económicas no te enseñaron que existían las crisis? —interrumpe el austriaco Karl.

Bruno y Karl siguen estando en las antípodas, y no solo en las maneras de entender la vida. Lo están hasta en cómo se visten. El estilo deportivo pero rígido del italiano contrasta con la des­preocupación en absoluto fashion del austriaco. Karl, de izquierdas, ingeniero acostumbrado a participar en programas de cooperación en países pobres, está aprovechando el agobio de Bruno para lanzarle una carga de profundidad ideológica. Karl se pregunta cómo es que Berlusconi todavía no ha hecho ninguna propuesta de rescate ante la crisis. Y él mismo responde:

—Dijera lo que dijera, ni en Nueva York ni en Londres nadie le haría caso a Berlusconi. Sobre todo después que el semanario The Economist lo acusó de corrupto. Li dedicó la portada con el titular “Por qué Berlusconi no es idóneo para gobernar Italia”.

—Posiblemente Berlusconi no sepa arreglar algo tan fuerte como esta crisis —reacciona Bruno irritado—. Pero es seguro que Walter Veltroni o Zapatero lo estropearían todavía más. Todos los que provienen del socialismo o del comunismo son un peligro en un momento así.

La salida de Bruno provoca que Karl lance una batería de suciedad contra la derecha italiana.

—¿Veltroni un peligro? El peligro para la sociedad italiana es el sometimiento al Vaticano al que le empuja la derecha. Que no se haya aprobado todavía ni una ley de parejas de hecho más descafeinada que la que aprobaron los demócrata-cristianos alemanes. El peligro es que Gianfranco Fini, heredero del fascista Almirante, sea ahora heredero de Berlusconi. Y que estéis reivindicando la memoria de Mussolini como si la justicia que le aplicaron en la Piazza Loreto de Milán hubiera sido un crimen…

—Y lo fue, un crimen, Karl —estalla Bruno—. Porque por más culpable que fuera el Duce tenía derecho a un juicio justo y no a un linchamiento.

Meto baza en la discusión y le digo a Bruno que en eso estoy de acuerdo con él. Un linchamiento jamás puede sustituir a un juicio. Sí, estoy de acuerdo con Bruno y, bien mirado, también entiendo su nerviosismo ante la crisis. No comparto su punto de vista pero entiendo sus emociones: porque yo también las experimenté. Aunque con claves ideológicas diferentes.

A Bruno le está costando hacer la lectura del trastoque eco­nómico y social que el estallido financiero empieza a prefigurar. De la misma manera que yo mismo, a finales de los 70, no supe leer que el recambio al hundimiento del laborismo británico —la retirada de Harold Wilson y el interregno de James Callaghan— no sería la alternancia, la llegada de un gobierno conservador, sino una sacudida que cambiaría al propio sistema. La irrupción de Margaret Thatcher en mayo de 1979 equivaldría a un cambio de régimen: el final de la lucha de clases por decreto, el sometimiento de los sindicatos, y la entronización del llamado capitalismo popular basado en la desregulación de los mercados y en las privatizaciones.

En aquellos días de ingenuidad, y de perplejidad, de 1979, quedó registrada en mi cerebro una canción que yo diría que era premonitoria: Video killed the radio star, de Buggles. El vídeo no conseguiría matar a la estrella de la radio, pero ya nada sería como en los tiempos de la radio. Al otro lado del Atlántico, solo al cabo de poco más de un año, Jimmy Carter, el último presidente heredero de las políticas del New Deal, sería sustituido por Ronald Reagan, y su revolución conservadora.

Buena parte de la socialdemocracia europea tomó nota en seguida. El primero fue François Mitterrand, elegido presidente en 1981, que destituiría al jefe del gobierno Pierre Mauroy, rom­pería la alianza con los comunistas, y nombraría primer ministro a Laurent Fabius, un tecnócrata partidario de entenderse bien con los mercados. La carta “social-liberal” empezaba a ser jugada, y en 1982, en España, Felipe González seguiría un camino parecido. Anticipaciones de lo que después se conocería como “tercera vía”, formulada en Gran Bretaña por el sociólogo Anthony Giddens y aplicada por el laborista Tony Blair.

Se trataba de encontrar un envoltorio, si no socialmente creíble sí al menos individualmente goloso, para dar fuerza a una dinámica económica que tenía como objetivo desmantelar cincuenta años de conquistas sociales. No faltarían las formulaciones equidistantes de la resignación y del posibilismo, como la “vía dos y medio” propuesta al estrenar el siglo xxi por el pensador francés Alain Touraine, y que ilusionó a no pocos socialdemócratas admiradores de Lionel Jospin. ¿Qué podríamos hacer hoy —con el crash alterando todos los parámetros— con aquellos intentos de domesticar, o de edulcorar el neoliberalismo?

Pero hace treinta años parecía que los que nos llegaba era la salvación esperada, y que se quedaría para siempre. El triunfo del único formato posible que podía tener el binomio mercado-demo­cracia. “El final de la historia”, como proclamaría desde Washington Fracis Fukuyama, después de la caída del muro de Berlín. Y el “Adiós a todo esto” —al estado social, las conquistas de más de un siglo de luchas populares— que anunciaría amargamente el historiador Eric Hobsbawm. Una década, la que va de 1979 a 1989, en la que la palabra capitalismo comenzaría a desaparecer del léxico de muchos medios de comunicación al tratarse de un concepto demasiado asociado a la crítica marxista… Mejor decir: economía de mercado; o sistema económico. O simplemente “la vida normal”, como yo mismo oiría decir en el Moscú postsoviético.

El sistema tenía cartas guardadas en la manga, remedios para la estanflación de 1973. Soluciones de las más auténticas: barra li­bre, la desregulación, el todo vale. Todo aquello que más conectaba con la esencia del mercado. Lo que no había sido natural, según la lógica del sistema, es haberse pasado cincuenta años, desde la Gran Depresión, soportando la intervención del estado. Primero fue el New Deal, y después la coraza de los acuerdos de Breton Woods y el financiamiento de la reconstrucción de Europa con el Plan Mar­shall. Y durante los 50 y los 60 tener que contemprizar con el peso de las políticas fiscales para garantizar el Welfare, especialmente en Europa. La estanflación —pero también la burocratización, el gasto incontrolado, y la miopía y la desidia del estado social— facilitarían el gran viraje de 1979.

—Creo que está muy claro. Hacía cincuenta años que pagaban y no ganaban lo que ellos creían que deberían ganar. No acumulaban lo que deseaban, y ya no aguantaban más. La crisis del 73 les dio la oportunidad de dar la vuelta a la tortilla, y se han pasado treinta años forrándose. Pero no parece que hayan cambiado, ni aprendido mucho. Siguen autodevorándose.

Lo he soltado sin gritar, pero en voz alta. Me ha salido de dentro, de lo más profundo, sin pensarlo apenas. Quizá porque hacía muchos días que lo estaba pensando. Karl suelta una carcajada. Me dice que suscribe todo lo que he dicho al cien por cien. Le contesto que temo haberme pasado. Que he hecho un cliché, una caricatura, y que las cosas son un poco más complejas. Y como queriendo li­berarme de aquellos fantasmas del 73 que me arrastraban a desear un crash occidental para hacer posible la revolución, suelto ahora una sentencia en positivo:

—Este crash no provocará una depresión como la del 29. Po­siblemente estamos ante un revolcón fuerte para el sistema, ante un retorno del papel regulador del estado. Pero no habrá catástrofe.

Percibo que mis colegas están atentos a lo que digo. Me miran y me escuchan. Prosigo: entre el crash de 1929 y el New Deal de Roosevelt se perdieron cuatro años en los que millones de personas se quedaron sin trabajo, y el sufrimiento, la miseria y el desamparo subieron a niveles desconocidos hasta entonces en la sociedad in­dustrial del siglo xx. Y los Estados Unidos fueron afortunados si comparamos su situación con la de Europa. Allá la crisis mundial, añadida a los problemas territoriales y nacionales, a las heridas mal cerradas de la Primera Guerra Mundial, provocó una ola de pro­teccionismo económico y de nacionalismo. Y llegaron el fascismo, el nazismo, les dictaduras militares, la URSS de Stalin. Aquello acabaría en otra matanza todavía peor. Europa se cubrió de cadáve­res, de escombros, de campos de concentración. Pero ahora, aunque la Unión Europea no tiene todavía la cohesión geopolítica de los Estados Unidos, sí que tiene una estructura económica fuerte, una moneda fuerte. Y a pesar de nuestras diferencias, los europeos que estamos en esta cocina estamos dialogando…

—Yo no soy europeo pero también lo veo así —interviene Benjamin repentinamente—. Ya no es posible que los europeos volváis a mataros los unos a los otros. Ya no.

Reconozco que me ha sorprendido la intervención imprevista de este chico. Benjamin —Ben— habla poco, hasta el punto de que me parecía poco aficionado a las polémicas que se montan en la cocina.

—Y precisamente porque no soy europeo, sino canadiense —continúa Ben—, pero sí judío de origen europeo, puedo verlo más claro todavía. Y lo veo claro. Estamos todos cenando juntos. Esto no habría sido posible en los años treinta del siglo pasado. Nos habríamos peleado, quién sabe si agredido… ¡Y es que ya no hubiera sido posible coincidir todos juntos cenando en Nueva York en una residencia como esta…! Este crash no traerá lo mismo que el del 29, porque todos estados más formados que nuestros abuelos y que nuestros padres. Y disfrutamos de más medios para comunicarnos y para conocernos.

Comparto lo que acaba de decir Benjamin. Tenemos más re­cursos y nuestras sociedades son más sólidas que las de ochenta años atrás. Pero no es menos cierto que esta crisis es la culminación de un cúmulo de excesos, en formato de redención, que comenzó hace tres décadas, y que ha ido debilitando valores morales —éticos— y principios democráticos hasta el punto de catalogar de involución todo lo relacionado con el imaginario de progreso social, con la utopía. Un proceso teñido de ideología, pero jamás auto-reconocido como ideológico, sino al contrario, enmascarado de pragmatismo.

El relato mesiánico comienza en otoño de 1976 cuando Milton Friedman —el hombre de la Escuela de Chicago— recibe el Nobel de economía por sus recetas monetaristas contra el estancamiento y la inflación heredados del 73. Thatcher y Reagan se encargarán de poner políticamente en escena las propuestas de Friedman. Pero ese relato mesiánico no es ni mucho menos nuevo. Se trata de una actualización o un “remake” del ideario de un grupo de economis­tas ultraliberales liderado por Friedrich von Hayek, que al acabar la Segunda Guerra Mundial tuvieron que resignarse ante media Europa bajo hegemonía keynesiana —gestionada políticamente por socialdemócratas y demócrata-cristianos—, y la otra media cautiva del socialismo real. La deriva del keynesianismo llevará a la parálisis y a la oportunidad de recambio de 1979. Y diez años después, con el hundimiento del comunismo soviético, el monetarismo de Mil­ton Friedman culminará su metamorfosis en ideología neoliberal. A los seguidores de la mutación extrema del neoliberalismo se les conocerá como neocons.

Paul Krugman analiza la figura de Milton Friedman en este contexto de descalabro de su ideario. Se adentra Krugman en el perfil técnico y humano de ese Friedman de aspecto de granjero bondadoso, y que el Nobel de 2008 no duda en calificar de valiente, riguroso, honesto y lúcido. Este primero y admirado Friedman es quien alertaba contra los peligros de las economías escleróticas por exceso de keynesianismo. Pero Paul Krugman también detecta un Milton Friedman que se dejará arrastrar hacia los excesos, y que hasta los bendecirá.

¿Qué clase de excesos? El primero de ellos sería presentar como un éxito absoluto la reactivación conseguida en el Chile de Pinochet gracias a las terapias de choque monetaristas, poniéndolas como modelo para toda Latinoamérica. Liberalizaciones extremas y privatizaciones que, aplicadas de Méjico a la Argentina, hundirían en la miseria a millones de personas. Pero Friedman no se volvería atrás, no rectificaría, y continuaría fomentando un clima intelectual en el que, explica Krusgman, “la fe en los mercados y el desprecio por el sector público se imponían a menudo a los datos objetivos”. Más todavía. Existió un Milton Friedman sensible a los halagos que acabaría diciendo y haciendo aquello que sus seguidores esperaban que dijese e hiciese. El hombre valiente con aspecto de granjero bondadoso acabaría de cruzado contra la “herejía” kynesiana, que de hecho había significado la gran reforma del pensamiento econó­mico. El proceso de imposición de la contrarreforma monetarista, su aplicación práctica, es para Zygmunt Bauman el equivalente a un “golpe de estado neoliberal”.

Durante más de veinticinco años la onda expansiva de ese “golpe” ha ido impregnando hogares, escuelas, medios de comu­nicación, empresas, formas de relacionarse, de vivir, de vivirse, de valorar valores, de sentir emociones, de ganar, y de perder. “El que gana se lo lleva todo”, ha sido una de las divisas del mundo del ne­gocio —ni siempre inconfesable; muchas veces ostentosa— capaz de engendrar intoxicaciones como la de las hipotecas Subprime. Pero especialmente capaz de promover perfiles humanos también tóxicos. Como los de los ejecutivos o subalternos de Lehman Brothers que, aun sabiendo lo que vendían, intuyo que intentaban olvidar el timo una vez consumado. Porque triunfar en la sociedad líquida presupone haber aprendido a olvidar. Y así un día y otro, hasta la bancarrota final que los pilla perplejos y asustados, como si ellos no tuvieran nada que ver con ese desastre.

La polémica se ha zampado todos los argumentos y la cocina ha quedado vacía. Llega la hora de Andreas y de Yukio, y yo les acom­pañaré un rato. Cuento a Yukio mi descubrimiento del espacio “Strawberry Fields” de Central Park, porque sé que él asociará los “Campos de fresas” con el vocablo japonés Ichigo, con mi perrito. Y de alguna manera me lo acercará. “Hey Jude, don’t let me down,…” / “Hey Jude, no me decepciones…”

Yukio ensaya con guitarra mientras Andreas y yo caemos en que todavía no habíamos comentado la muerte de Paul Newman, una figura que nos fascina a ambos. Como futuro actor, a Andreas le interesa sobre todo el Paul Newman intérprete de papeles de obras de Tennessee Williams. Como los de las películas La gata sobre el tejado de zinc o Dulce pájaro de juventud. Me explica An­dreas que solo podría sustituir su adicción a Arthur Miller por la dependencia de Tennessee Williams. A mí la memoria me recupera al Paul Newman de Éxodo, el Ari Ben Canaan de aquel film que ahora sabemos que era de propaganda sionista, pero que llegó a sumergirnos en el milagro judío. Volvemos a hablar de La gata…, y expreso mi admiración por aquel Newman valiente, que al lado de Elizabeth Taylor se atrevió a interpretar un papel dignamente ambiguo, el de Brick, un hombre cohabitando con la sospecha de homosexualidad. Creo que ha sido al oír esa palabra que Yukio ha ido bajando el tono de Hey Jude, hasta comunicarnos amablemente que se va a dormir.

Hace unos días que dije a Yukio que no le afectasen para nada esas salidas de tono de Bruno al referirse a él llamándole “el gay”, así bruscamente. Quise hacerle llegar a Yukio que me parecía muy bien su pose y su look tan femenino… Pero no creo haberlo conse­guido. Yukio esquivó hablar de la cuestión, me dio las gracias por mi actitud solidaria y concluyó asegurándome que “a mí los hombres me interesan bien poco”. Una respuesta parecida al “pero que quede claro que yo no soy gay” que soltó Benjamin inmediatamente des­pués de contarme que estaba en Nueva York rodando una serie de reportajes sobre gays y lesbianas para un canal de Montreal. Luego Ben rectificará su digamos “exculpación” el día que coincidiremos casualmente tomando una copa en el G-Lounge de Chelsea.

Tengo la sensación, y hasta la convicción, de que el clima de compañerismo entre los residentes de 92Y no tiene fuerza sufi­ciente como para abrir armarios. Cualquier clase de armario. Nos relacionamos en la cocina, y podemos apasionarnos en las polémicas que genera el crash, pero los silencios se hacen densos cuando las conversaciones derivan hacia la vida personal. Somos colegas, nos acercamos por afinidades, pero hay cierto miedo a ir más allá. De vez en cuando te acuerdas de un compañero de planta que hace días que no ves: ¿dónde está Mark?, ¿y Aurelien? Pues hace una semana, o diez días, que se fueron y solo se percataron sus vecinos más próximos.

Relaciones que podrían ser duraderas y auténticas, dentro de los límites circunstanciales de una residencia, se diluyen antes de que las afinidades se transformen en complicidades. Contactos que nunca fueron vínculos. Es como si en esta quinta planta de 92Y todo y todos fuesemos inevitablemente, obligadamente efímeros. Pasa casi en todas partes, pero aquí en Nueva York es más duramente obvio. Es una herencia colateral del “golpe de estado neoliberal”, me digo. Es la vida líquida, que de vez en cuando Bauman me cuenta en medio de algunas de esas noches solitarias de Manhattan en la habitación 567, cuando decido zambullirme en alguno de sus libros, que descansan en la repisa de la ventana que da a Lexington. Y es que yo también necesito sentirme explicado. Sí, me temo que la impregnación líquida-neoliberal de nuestra sociedad, de nuestros sistemas cognitivos y emocionales, tardará más en diluirse que la recesión —o la depresión— que ya tenemos encima.

Manhattan líquid

Penjo tres capítols de "Manhattan líquid" i així sabreu una mica de que va la meva experiència a Nova York, entre el crash de Wall Street i l'arribada d'Obama.


L'AUTOR S'EXPLICA

Més d'un cop m'he sorprès dient-me a mi mateix que aquesta crònica intimista i híbrida -paisatge narrat i assaig entreteixint-se amb reportatge i relat memoristic- aquesta crònica, deia, era més per a ser reviscuda, recreada en el pensament, que no pas per ser escrita. Durant el temps que vaig estar vivint la Nova York no em vaig plantejar escriure res que no fossin els articles que tenia emparaulats. Només el últims dies de la meva estada, tocat per sentiments i sensacions generats pel meu viatge exterior-interior, decideixo endreçar les meves notes, tant les escrites en algun quadern com les encara disperses per les meves neurones. Es en aquest moment que emergeix el dubte, la possibilitat d'escriure. Possibilitat encara envoltada d'inseguretats, de no poca mandra, i d'una certa inquietud. Una certa recança.

¿Cal posar -puc posar- negre sobre blanc reflexions personals, de vegades íntimes, tenint en compte que aquest no és -no vol ser-ho- un llibre de memòries? Pot passar que la decisió arribi sobtadament, com imposada per una pulsió aliena al procés de reflexió, tot i que segur que en forma part. Va ser durant el vol de tornada a Barcelona. No feia ni tres hores que l'avió s'havia enlairat de JFK. Vaig necessitar treure un parell de blocs en blanc i escriure i escriure tot allò que durant els últims dies a Nova York m'havia resistit a posar en un paper. Fins i tot vaig baixar el meu portàtil de porta-equipatge de mà. Vaig començar a teclejar possibles estructures i un títol, que és el que ha reeixit: "Manhattan líquid".

El títol dóna la clau diguem-ne filosòfica del relat, de la crònica, però el subtítol d'acompanyament exposa i sintetitza l'argument, gairebé determinant, que em va empènyer a escriure. "Viatge del crash a Obama". Perquè haver estat testimoni - tot i que en qualitat d'observador-outsider i no pas de periodista acreditat- de dos esdeveniments forts del segle XXI, com han estat el més agut espasme de la Gran Recessió, i l'elecció del primer president negre dels EUA, difícilment podíen mantenir-me captiu en la tranquil.litat sabàtica que m'havia promès. Com estar-me quiet després d'haver viscut el final del comunisme a Europa?

Nova York, el meu Nova York de quatre mesos, que abasta des d'al.lucinar amb la visió del gratacel Chrysler, fins meditar en una habitació minúscula de l'Upper East Side, o tirar a mà de la fabulació repenjat a la barana del pont de Brooklyn, o en un vagó de la línia verda del metro, aquest Nova York fa de rerafons a un altra Nova York, on se succeeixen els diferents episodis del drama. Vertigen i pànic a Wall Street, i tant -i només un mes abans de l'elecció presidencial més transcendental de les últimes dècades als Estats Units-, però també un capgirament que arriba a posar el capitalisme davant del mirall. El fets de setembre-octubre-novembre del 2008 suposen una sacsejada històrica -el succés que culmina un procés, o que n'engega un altre- que afecta a les estructures econòmiques, socials, polítiques i culturals dels nostres marcs de convivència.

El crash del 2008 es la seqüència de comiat, la trencadissa final, de tres dècades de paradigma neoliberal, per al qual -a corre-cuita- es busquen remeis basats en receptes que havien estat estigmatitzades i que semblaven fosilitzades al abocadors de la historia. Rescatar John Maynard Keynes; posar epitafi a Milton Friedman. Tota aquesta remoguda en el meu present anirà interaccionant amb el meu passat, i em convidarà a ficar-me o enfilar-me en imaginàries formes virtuals que em duran a navegar pel temps: pels records, per la memòria -la meva i la de dues generacions darrera meu- del 2008 al 1929, de crash a crash. Un recorregut amb obligades parades en el deliris ideològics i en las guerres del segle XX, dels quals tant n'hem après els ciutadans d'Europa.

Vull explicar, finalment, la dimensió del concepte "líquid", present en el títol i eina de reflexió en trams significatius d'aquesta crònica. No caldria dir que el mot li he robat al pensador polonès Zygmunt Bauman. I l'hi he pres perquè les seves formulacions -descripcions de la realitat aprofundides en clau psicosocial- venen a ser una mena de banda sonora de pensament crític que emergeix de les profunditats d'aquestes tres de dècades de neoliberalisme, de fonamentalisme de mercat, i d'abol.lició de tot allò que que pogués tenir identitat "social". Si algun passatge del pensament de Bauman he volgut remarcar és en el que explica com la vida líquida - tot es efímer; usat fins i tot abans de ser estrenat- que esquitxa tothom és el producte -diu Bauman- d'"un cop d'estat neoliberal". El neoliberalisme toca fons la tardor del 2008 però el seus efectes, la seves formes civilitzatòries -o anticivils- cohabitaran amb nosaltres durant molt de temps.

Nova York, doncs, ha significat per a mi una cosa semblant a un d'eletroxoc cultural -com el defineix Edgar Morin-, un viatge d'autodescobriment que m'ha resituat en el món i la vida, en el mateix moment en què la història removia la d'altres éssers humans contemporanis meus. Per això aquest relat, tot i estar escrit en to intimista, vol tenir en compte l'altre. Té la voluntat de projectar-se cap als demés. Només per això crec -amb tota humilitat- que valia la pena escriure'l.



Barcelona, setembre del 2009.



04 –LEHMAN BROTHERS

Més que una fira, és un tram ambulant de societat civil. Això ha estat el primer que m’ha vingut al cap, en descobrir aquests dos quilòmteres de festa, comerç i cultura coberts de tendals blancs, que apareix a Manhattan el dies asollellats de primavera i d’estiu. La setmana passada es va instal.lar a Lexington entre el Carrer 42 i el 34, al cor mateix del Midtown. I avui diumenge, 14 de setembre del 2008, aquesta gran extensió de parades la tinc davant de casa meva, és a dir, davant de 92Y, que n’ha assumit l’organització. Del Carrer 79 al 94 –quinze carrers- i de les onze del matí a dos quarts de sis de la tarda, a l’Avinguda Lexington la festa cohabitarà amb la cultura i el fum de les graelles. M’és inevitable associar aquesta inacabable escampada de parades amb la que que cada mes d’abril apareix entre el Parc de la Ciutadella i l’Arc de Triomf, per celebrar el Dia de la Terra. Un cop més el meu cervell es baixa analogies entre racons de Nova York i Barcelona, empès potser per una inconscient nostàlgia.

Broquetes de pollastre, galldindi o vedella. Te les fan davant mateix, amb vedures al wok. Mes enllà sucs naturals, i uns gots de plàstics enormes farcits de daus de síndria o de melò. Una opció que s’agraeix en aquest dia de final d’estiu en que la temperatura de Manhattan a quarts de dotze del migdia ja s’costa als vint-i-vuit graus. Un diumenge estrany que ha pres el relleu a un dissabte i a un divendres carregats de mals presagis econòmics. Aquí al Juliano's, el nom de Lehman Brothers no ha parat de dir-se i repetir-se entre els que cada diumenge al matí hi van a fer el cafè i llegir el “New York Times”. Es respira desconcert. Es dóna per segur que el quart banc del país, amb cent cinquanta-vuit anys d’activitat, es declararà en fallida d'aquí poques hores.

Els diferents actes del drama financer estan tenint d’escenari la seu de la Reserva Federal –la Fed- a Washington, a set-cents quilòmetres. Però només a trenta-vuit carrers avall, no molt lluny del d’aquesta festa que puja de to aquí davant mateix de 92Y, hi ha el gran decorat de tota aquesta història. La seu de Lehman Brothers, al 745 de Setena Avinguda és percep estàtica, solitària i freda en aquest migdia xafogós. Res podria fer pensar que les entranyes d’aquest imponent gratacel de trenta-vuit pisos, dissenyat per l’arquitecte d’elit Kohn Pedersen, estiguin incubant un espasme que serà detonant de daltabaix presagi de més vertigen. Els actius que acull aquest gegant d’acer i de vidre de cent setanta-cinc metres d’alçada han perdut més del 75 per 100 del seu valor en borsa. La toxicitat de milions d’hipoteques venudes l’estan devorant. Hipoteques adreçades als NINJA, es a dir a la gent que se sabia que no les podrien tornar, precisament perquè NINJA vol dir això: “No Income, No Jobs, No Assets”: sense rendes, sense feines, sense patrinomi. Uns dos milions de famílies estarien en risc de quedar-se al carrer, sense on anar a viure.

Es que sempre han de pagar els mateixos? Què passa?, em pregunto. ¿Com és que qualsevol mena de toxicitat, real, química, o metafòrica, sempre s’ha escampat -o ha estat escampada- sobre els més indefensos, vulnerables i fràgils de totes les societats recents? Els obrers de la revolució industrial empassant-se fluxos i fums tòxics a la fàbriques mentre les seves dones, mares o germanes s’enfartaven de dosis de salfuman o de lleixiu, netejant cuines i banys, fregant escales i salons, o fent bugades d’encàrrec al safarejos públics. Després serien les toxicitats de l'ànima les que penetrarien les dimensions del pensament i de l’emoció, en format de promeses salvadores. Redempcions patriòtiques, tòxiques. Tan tòxiques com les pàtries proletàries. I, per rematar-ho la intoxicació hipotecària, un cop els ignorants desposseïts anomenats NINJA fossin convençuts de que, finalment, també ells serien redimits. Ells també estaven cridats a ser amos: propietaris de parets de totxo. Enjardinades fins i tot. I els NINJA caurien de quatre potes al parany estès per aquells agents de la cobdícia disfressada de pragmatisme messiànic.




Si aquesta fira és com un bocí de societat civil, és pels seus atributs específicament novaiorquesos. Per l’escenari muntat davant mateix de la façana de 92Y hi desfila tota mena de bandes musicals. El hip hop alterna amb variants del tecno i del pop rock més clàssic. La gent balla o segueix el ritme amb més o menys passió musical, fins que algun grup llatí, hispà, hi irromp provocant l’apoteosi i una moguda rítmica gairebé generalitzada. La salsa mobilitza la gent de Mahanttan. Potser és l’exotisme, i l’evocació d’imaginats i sensuals paradisos. Paradisos poblats per colombians, portorriquenys, dominicans, mexicans, com els que despatxen a les botigues de Lexington i treballen en els serveis de manteniment de 92Y. O se’n cuiden de treure a passejar les àvies de les famílies benestants de l’Upper East Side. No sé fins a quin punt aquestes joves newyorkers fascinats per la salsa, la majoria d'origen anglosaxó, saben que el 50 per 100 de les hipoteques tòxiques escampades durant el 2006 van anar a parar a la població hispana més precària. Una operació que hauria estat l'últim despropòsit previ a desgavell tòxic.

Mes enllà del flaire de les graelles o del wok que obre la gana, hi ha oferta peces d’outlet de Calvin Klein i de Nike, d’ulleres de sol, o de penjolls de quars. Qui vulgui pot recuperar icones musicals incloses en magnífiques col.leccions de discos LP de vinil. Més enllà, i per damunt de tot això, hi sobresurten punts d’activisme cívic i cultural. De bon matí he vist com el meu veí Itzhak, anava amunt i avall dirigint el muntatge de les parades que representen de la cultura jueva. Robert l’ajudava a a classificar opuscles i futllets. El setmanari “Jewsweek” continua insistint en l'exculpació de Pius XII. Es reparteix un tríptic que planteja la necessitat de conservar els pocs indrets de Varsòvia que encara parlen de l’Holocaust. Racons del gueto, la Umschlagplatz, la presó de Paviak. No gaire lluny, la comunitat russa de Nova York ofereix els “Russian Sundays”, per debatre sobre literatura o art: Nabukov, Kandinski, Bulgàkov.

Amunt i avall, movent-se de parada en parada i fent incursions a la pista de ball, militants del Partit Demòcrata proposen omplir els formularis de registre en el cens electoral per poder votar el 4 de novembre. No falten els activistes d’ACORN -Association of Community Organizations for Reform Now- una onegé amb presència a més de quranta estats que aplega unes quatre-centes mil famílies que viuen en la precarietat. Són part dels tretze milions de nordamericans que segons els recomptes oficials viuen estrictament amb els 7’25 dòlars per hora de salari mínim. I el nombre de gent que es veu abocada a treballar set dies per setmana no para d'augmentar.

Em criden. Em demanen si vull signar per la reforma sanitària. Per un nou sistema de salut universal i pública. M’ho expliquen un parell de pares d’una escola d’El Bronx. En aquest país, encara hi ha nou milions de nens sense cobertura sanitària. I cinquanta milions de persones, quasi la meitat del cens laboral, no cobren ni cinc si es posen malalts. La seguretat social no els dóna cobertura. Només la gent molt pobre, o la gent gran, tenen accés als programes sanitaris Medicaid i Medicare, que donen un mal servei. I això que l’estat paga aquests programes preu d'or a les companyies: dos bilions i mig de dòlars l’any! Però confien que Obama posarà fi a tanta humiliació, misèria i malversació. Sí, em diuen, Obama aconseguirà una sanitat com la vostra, com l’europea. El que no va poder fer Hillary Clinton quan era a la Casa Blanca.

Aquests dos homes m’han trasmès seguretat, coratge, acceptació d’un repte. M’han convençut. No sé pas com es diuen ni a que es dediquen aquests dos pares d’El Bronx –un afroamericà i l’altre probablement anglosaxó- però barrino que, posats en context de còmic, potser serien continuadors de l'esperit dels superherois urbans que tant agraden a aquesta ciutat. Diguem-ne que serien uns superciutadans i que, si be van par lliure, no són pas solitaris. Un pes, el de la soledat, que sí que han de suportar el herois de ficció. El superciutadà seria un heroi cada cop més connectat amb ell mateix, i amb els altres.



Quarts de set del del vespre, i la fira plega.. Aquesta societat civil itinerant reaparteixerà la setmana que ve en un altre tram de Manhattan, un cop digerida la setmana bursàtil més vertiginosa que viurà aquesta ciutat des dels atemptats de l’onze de setembre del 2001. Recullen el material de les parades, pleguen els tendals, i grans bosses d’escombraries comencen a amuntegar-se a les voreres de l'Avinguda Lexington. A hores d’ara el secretari del Tresor, Henry Paulson, està explicant que la Fed ha decidit rescatar les entitats hipotècaries semipúbliques Fannie Mae i Freddie Mac, que garanteixen la meitat dels deutes hipotecaris dels Estats Units, un cinc bilions de dòlars. També se salvaran Bear Stearns, Merrill Lynch -que l’acabarà comprant el Bank of America- i la gengantina asseguradora AIG. Paulson no esmentarà cap suport a Lehman Brothers, que es precipita en l’abisme de la fallida. De fet, la Reserva Federal l’ha deixat caure. Tot un escarment per als banquers massa confiats, s'insinua des dels despatxos públics. Una "vendetta" histèrica entre encorbatats, s'intueix al carrer.

Surto del metro per les escales que donen al Carrer de 86. Aquest vespre mateix, de qui pocs minuts, l’economista Joseph Stiglitz, premi Nobel el 2001, proclamarà a la sala de conferències de 92Y el que fa més de set anys que veu venir: que al fonamentalisme de mercat, que ha dirigit el procés globalització en situació de monopoli, l’està ensorrant la seva pròpia avarícia desbocada. I que la caiguda de Lehman Brothers i crisi de Wall Street que ve darrera representa per al neoliberalisme el que per al comunisme va ser la caiguda del mur de Berlin.

Camino Lexington amunt i m'adono que el paisatge del recorregut cap a 92Y interacciona amb els records, em fa remuntar la memòria vint anys. Cada cantonada va prenent una inesperada dimensió simbòlica. Per primer cop prenc consciència que el nom-número dels carrers que travesso cada dia, del 86 fins al 91, corresponen als anys cabdals de la caiguda del comunisme. Potser Lehman Brothers i Joseph Stiglitz estan provocant que jo , ara mateix, en deixar enrera el Carrer 86 pensi en aquell 1986, any de la formulació de la perestroika que s’acceleraria amb l’explosió de Txernòbil. El 87, aquest carrer que cal travessar amb molt de compte, mirant a banda i banda, per no estavellar-se amb un imprevisible ciclista xinès repartidor de fast food o de queviures, em duu fins 1987, l’any dels primers signes de liberalització a Polònia i a Hongria. Carrer 88, el de l’any en que Gorbatxov engega una agosarada però ambigua reforma política que se li quedarà a les mans. Carrer 89, amb el supermercat Gristedes a la cantonada, l’any de la caiguda de Berlin i de totes les dictadures de l’est, una rera l’altra. El 90 em porta fins els dies en que el PCUS va perdre el monopoli, i l’URSS va començar a caure a trossos. I finalment el carrer 91: mentre el travesso, a punt d’entrar a casa, tinc al cap les imatges d’un cop d’estat fallit i d’un Gorbatxov derrotat, acomiadant-se, dolgut perquè els russos no s’havien adonat del valor de la llibertat recuperada. La bandera roja amb la fals i el martell es abaixada de la cúpula del Kremlin. Entro a 92Y, que duu el número del carrer següent, el de dalt, per on gairebé no hi passo, que podria associar amb 1992: l’arribada a Rússia del capitalisme salvatge. La teràpia de xoc neoliberal que tant va indignar Joseph Stiglitz.




La pirueta d’exemplaritat de deixar caure Lehman Brothers li sortirà cara a la Fed. Demà dilluns el Dow Jones perdrà mes de cinc-cents punts i Wall Street començarà a ensorrar-se. D’quí a pocs dies es parlarà de crash, de recessió i fins i tot de depressió. A més del pronòstic tècnic d’Stiglitz es complirà el mal auguri llançat el 25 d'agost per Charles Bean, el vicegovernador del Banc d’Anglaterra, que no es vas estar de dir que la crisi que venia seria tan intensa com la dels anys 70: "Però amb l’agreujant -remarcaria Bean- que cada cop que sembla que els mercats comencen a recuperar-se, esclata una altra granada...". ¿Una crisi mutant com els virus de les pandèmies postmodernes?



05 - EL CRASH

L'ombra de 1929 i de la Gran Depressió planen sobre els meus pensaments i els lavabos i les dutxes de 92Y en aquesta primera hora del matí en què al silenci només l'acompanya el "Begin The Begine" de Cole Porter xiulada i taral.lejada per Robert. Si als meus pares -em dic- els va afectar l'ona expansiva del crash del 29 i, gairebé cinquanta anys després, van ser tocats col.lateralment per la gran recessió dels 70 -que a mi em va agafar de ple- no seria gens estrany que el tancament del cicle vital m'estigui convidant a viure un nou daltabaix. Però no pas una crisi d'estancament com la de 1973, de descensos dilatats, llefiscosos, de la que brolleria atur i inflació -l'estancflació-, sinó un daltabaix sobtat i impredictible. I amb una ona expansiva com la del 29.

Christopher el meu veí de replà i jove economista suec acaba d'entrar amb la intenció d'afaitar-se però abans se m'acosta i em mostra el desastre de Wall Street que surt reflectit només prémer suament la icona "Markets" del seu iPhone. No se'l veu gens amoïnat. Fins i tot es permet un somriure burleta d'orella a orella. Christopher sap que podem tenir complicitat. En algunes coses en pot tenir més amb mi que no pas amb el seus companys de generació.

--Estan espantats --m'explica--. I no només perquè mai no hagin viscut una crisi mundial. També per a mi aquesta és la primera. Però és que no estaven preparats per una cosa així. No lliguen res. No entenen com un sistema que els havien dit que era etern i indestructible hagi començat a esquerdar-se d'aquesta manera.

Christopher no està d'acord en que la Fed hagi decidit gastar-se 700.000 milions de dòlars per comprar actius tòxics i salvar bancs. Em parla del que ell sap sobre aquesta qüestió:

--Quan el 1992 va esclatar la bombolla immobiliària sueca, el govern socialdemòcrata no es va fer càrrec del deute incondicionalment. Abans de posar el talonari de xecs a sobre de la taula va esprémer els bancs. Els va collar. Tant als executius com als accionistes, que van haver s'assumir les pèrdues i oferir avals al govern, que es va convertir en propietari. I potser Obama, si guanya, hagi d'acabar fent el mateix.

Parla amb convenciment, Chistopher. Escoltant-lo he sentit una certa admiració. I he estat a punt de dir-li: ets afortunat noi. T'has criat en una de les democràcies més avançades i humanitzades d'Europa. Només cal veure't i escoltar-te.

Abans de marxar Christopher no pot evitar pujar una mica més el volum del seu iPhone i, burleta un cop més, s'ha girat i m'ha saludat des de la porta fent un moviment de braços, seguint el ritme tecno de l' "Infinity" de Guru Josh. I, ara sí, li torno la salutació dient-li: ets afortunat, Christopher. Continua així.



Tot em diu que estem arribant al final d'un trajecte que va començar fa trenta anys amb el gran festival monetarista, desregulador i privatitzador que havia trobat els antídots contra l'estancament i la inflació, i que ens havia d'arreglar la vida a tots per sempre. I ara resulta que les últimes seqüències de la pel.licula té protagonistes de sèrie B. Funcionaris de la Fed com Hank Paulson deixant caure bancs; terroritzant-se l'endemà en no poder controlar el vertigen, i recollint demà passat les deixalles tòxiques amb diner públic. I així, com va dir el vicegovernador del Banc d'Anglaterra, Charles Bean, fins que esclati la pròxima granada.

I segur que esclatarà. Aquesta és una crisi que té tots els components de compulsivitat i d'incertesa de la vida líquida. Jo diria que és una crisi líquida, impredictible, amb permís de Zygmunt Bauman, que ben segur que deu estar esbrinant nous elements d'anàlisi i de reflexió per a noves formulacions. Però ara i aquí, a la sortida de les dutxes de 92Y, cami de l'habitació 567, amb la intenció de compartir l'esmorzar a la cuina amb els col.legues, no tinc encara perspectiva ni elements valoratius com per dir -encara que només sigui dir-m'ho a mi mateix- si la liquidesa de la crisi acabarà retroalimentant-se amb la del sistema. O si bé, la frenada en sec de l'artilugi neoliberal autopropulsat on està enfilada la societat, provocarà una caiguda en cadena que arrossegarà el sistema, fins estampar-lo contra algun mur.

Recessió o depressió? El Nobel 2008 d'economia Paul Krugman s'inclinarà per la segona opció tot i que l'escriurà en minúscula, per establir analogies i alhora marcar distàncies amb 1929. Joseph Stiglitz, Nobel del 2001, serà una mica més moderat, tot i haver comparat l'espasme bursàtil que ha tingut com a detonant la fallida de Lehman Brothers amb la caiguda del mur de Berlín. Stiglitz sap com va ser l'ensorrament del comunisme a l'Europa central i oriental i la desintegració de la Unió Soviètica, i coneix el que van representar per a l'Est les receptes monetaristes -neoliberals- beneïdes pel Fons Monetari Internacional. Especialment la teràpia de xoc sense anestèsia a que va ser sotmesa Rússia, que en pocs mesos dispararia la inflació al 2.500 per 100, faria caure la producció industrial i agrícola més enllà del 70 per 100, i privatitzaria la propietat pública a preu de saldo en subhastes delictives. Més de quaranta milions de persones serien empeses als límits de la indigència, i les voreres i els corredors del metro de Moscou s'omplirien de parades ambulants i de rotllanes de dones venent-se el joc de cafè o els coberts per subsistir.

Per aquells escenaris dramàtics m'hi vaig moure com a enviat especial i corresponsal. Ara els revisualitzo en la memòria, i em fan pensar que Stiglitz, en equiparar la trompada de Wall Street amb la caiguda del mur de Berlín busca l'efectisme de la imatge literària, de la metàfora. Vol posar un accent èpic i jo diria que revoltat als escenaris de fallida d'aquest capitalisme neoliberal que tant destesta però que en absolut representen la fi del capitalisme com a sistema. Timothy Garton Ash ho recordarà: "El capitalisme no acabarà el 2008 com va acabar el comunisme el 1989. Està massa arrelat i és massa variat, i massa adaptable per tenir una mort tan brusca".

I tampoc, dic jo, no hi pot haver "refundació" del capitalisme -com llegeixo en algunes cròniques- senzillament perquè mai no va ser fundat. Sí que es veu venir, i tant, un canvi de paradigme. Però és encara incert, i aquest procés d'espasmes detonadors i rèpliques sísmiques que estem vivint no estan generant una composició visual amb imatges pròpies. De moment. Tot passa als despatxos globalitzats. El carrer està com sempre; les cares de la gent del metro ja fa temps que reflecteixen recança i la penúria de set dòlars l'hora, i les úniques seqüències de la caiguda, o de l'esclat, són les xifres del Dow Jones projectades per les cintes lluminoses de Times Square.




Em moc sota una tèbia transició d'estiu a tardor en un Nova York en el que no sóc corresponsal, ni enviat especial, ni reporter acreditat. Només un periodista-estudiant en etapa sabàtica, que no sap ni pot prescindir del seu ofici en uns moments en que la història sembla disposada a remoure el temps i la vida. Passejo plàcidament per Fulton St.,a pocs metres de Wall Street, on al llarg de les dues pròximes setmanes el pànic borsari provocarà un segon i agut espasme, del qual acabarà emergint, amb tots els seus atributs, el crash pròpiament dit. Finalment, la serp trencarà del tot la closca de l'ou.

M'atreuen les parades de llibres de Fulton St., al costat mateix de la boca del metro. Algunes les instal.len improvisadament ciutadans que volen treure's del mig els llibres que amunteguen a casa. Uns ho fan per diners; un altres per alliberar espai domèstic. Em fixo en un senzill exemplar de la Constitució dels Estats Units, publicat fa deu anys per Bantam Books, que em quedo per tres dòlars.

Baixo fins el Pier 17 amb la intenció de perdre'm per aquest centre comercial que em recorda tant el Marmàgnum del port de Barcelona. Sembla que m'hi trobi. Un cop mes les analogies urbanes em venen a buscar. Però s'esvaeixen quan surto a les balconades del segon pis, de la banda del darrera, i redescobreixo la que potser és la millor panoràmica del pont de Brooklyn.

Des dels restaurants de la cruïlla de Fulton St. amb el Pier 17 arriben veus en espanyol, les dels cambrers que es passen les comandes de les taules que estan servint. Fa només un any alguna sorpresa et podies endur quan, fent cas a algun d'aquests joves mexicans, dominicans o veneçolans que ara et proposen entrar o asseure't a la terrassa, tu acceptaries adreçant-hi en castellà. Recordo la cara astorada que va posar aquell noi veneçolà quan, en sentir-se "descobert", va optar per continuar parlant en anglès. Tot i la mirada de perplexitat que jo hauria posat, vaig dedicir continuar parlant-li en castellà. I amb unes quantes paraules amables i un parell de preguntes fetes amb un punt de complicitat, el noi veneçolà i jo acabaríem comunicant-nos amb la nostra llengua comuna.

Eren els dies en que la crisi encara no havia tret del tot el cap, i es discutia una nova llei d'estrangeria per legalitzar uns dotze milions d'immigrants. I aprofitant l'avinentesa, algun descuit, i molta por i ignorància, el senador republicà Tom Tancredo va intensificar la campanya per imposar l'anglès com a llengua obligatòria i oficial, amb l'argument que les societats plurilingües no funcionen. I que només calia mirar a Europa, i sobretot als Balcans. Era la campanya "English only", que ara ja no espanta als cambrers hispans del Pier 17. Perquè Bush és a punt de plegar, i l'estrella dels neocon s'apaga.

Sé que enfilant Gold St. a la cantonada amb Fulton m'endinso per una de les millors rutes d'accés a Chinatown. Els xinesos s'han anat expandint fins envair i colonitzar Little Italy. Canal St. ja no és frontera sinó nexe. Molts dels restaurans italians han estat comprats pels xinesos. I aquest cap de setmana que els italians de Nova York celebren la festa de San Genaro i els carrers són atapeïts, m'ha costat saber en quin moment passava de Chinatown a Little Italy. De la mateix manera que aquesta gresca desbordada de San Genaro ha esborrat els límits entre Little Italy i el Soho. La barreja habita en l'ànima de Nova York, i ja el 1948 E.B. White advertia que els novaoirquesos són tolerants més per necessitat, per sentit pràctic, que no pas per inclinació. Aquesta ciutat, o és tolerant i es manté en la línia d'un pacífic i cosmopolita intercanvi, o s'ensorraria entre esclats interètnics.

Decideixo anar a trobar Broadway, l'eix novaiorquès que discórrer asimètricament precís fent de diagonal de Manhattan, i que en aquest tram és encara lluny de ser un "carrer de crema i nata sense cap estructura on recolzar-se" com fa seixanta anys definia E.B. White el Broadway de la rodalia de Times Square. Em lliuro Broadway amunt i a l'alçada del Carrer 8 tombo a la dreta, cap a la confluència de la Quarta Avinguda i Lafayette per contemplar un cop més aquest racó tan especial que és Astor Place, amb el seu cub mòbil plantat al mig de la plaça, sempre esperant que algú el faci girar. Travessaré la Quarta Avinguda, després, la Tercera, miraré a l'esquerra per divisar un Chrysler inquietant, i vigilant, i tot seguit enfilaré St. Mark's Place, el carrer gran de l'East Village.

Deixaré enrere uns quants estudis de tatuatges i de piercings, algunes botigues de roba i de sabates de segona mà, una altra de LP, CD i DVD per a col.leccionistes, i una llibreria de vell. Travessaré la Segona Avinguda i just caminar uns poc metres en reuniré amb l'Orlin, el meu cafè preferit al Downtown, obert les vint-i-quatre hores. M'asseuré a la terrassa, que es com un balcó, de tanques i baranes de ferro treballat, muntat a la vorera de St, Mark's mateix. O hi entraré, i agafaré una taula de marbre de les del fons a l'esquerra, sentint a la vora les bigues de fusta del sostre. Tot i que no s'hi vagi acompanyat, és difícil sentir-se sol al cafè Orlin.

De tornada a la ruta de Broadway, m'entretinc al Carrer 12, a Strand, aquesta llibreria inabastable, única per extensió, volum d'exemplars, i capacitat de sorprendre, perquè pot tenir guardat qualsevol títol descatal.logat d'una llunyana o desconeguda edició. Pujo fins Union Square, embolcallada entre el Carrer 14 i el 17, punt de trobada entre el Downtown i el Midtown. Per a mi aquesta és la frontera entre dos Nova York -o dos Manhattan- que s'observen l'un a l'altre i no es reconeixen del tot, perquè el to de les mirades és diferent. Diferència o diversitat de valors estètics, plàstics, i jo diria també que ètics, morals. A Union Square sempre hi ha instal.lat algun mercat, alguna fira -per Nadal la dels abets i alguns pessebres- i aquest primer dissabte de tardor em sorprenen les fileres de parades dels pagesos venent fruita, verdura, formatges, mel. Tot conreat o elaborat sense additius. Parades del millor menjar orgànic que cada cap de setmana buiden els entesos i sibarites. Veint tot això no em sembla que la recessió, o la depressió, puguin arribar mai a Union Square.

A algunes raconades de Broadway, espaioses en ser intersecció amb carrers i avingudes, la mitjana del carrer ha estat eixamplada, ben delimitada amb asfalt de colors, i hi han col.locat bancs, cadires i fins i tot alguna taula. Són illes de tranquil.litat, que faciliten el descans o els àpats dels ciutadants, enmig de la densitat de Broadway. Els novaiorquesos valoren aquesta mena d'invitacions a l'esbarjo, aquest ser tractats d'un en un com a persones. I saben que aquesta és la manera de veure la vida de Michael Bloomberg, que a més de ser alcalde de la ciutat és un multimilionari filàntrop que només durant l'any 2007 va donar dos-cents cinc milions de dòlars per a obres socials i de caritat. Bloomberg diu que quan es retiri de la política es dedicarà exclusivament a la filantropia. A anar distribuint entre la societat la seva fortuna personal calculada en més de quize mil milions de dòlars.

Remuntar Broadway em porta fins els jardins de Madison Square, un petit pulmò, una de les parcel.les verdes de que disposa el Midtown abans d'arribar a Central Park. Em desvio per la Cinquena i faig el que sempre he fet en aquest recorregut ascedent: pujar fins el Carrer 22 per admirar la figura triangular i esvelta del gratacel Flatiron -increïblement construït el 1902- i, de seguida, topar amb la corpulència de l'Empire State. Una estructura capaç de seduir però no pas d'arribar a abduir com fa el Chrysler. Sé on vaig. Sé que m'aturaré una estona en un Starbucks.

A Barcelona no hi entro als Starbucks i aquí a NY m'havia promès evitar-los. Però aquest de la Cinquena cantonada al Carrer 33 em tempta. És ampli, gairebé mai està atapeït de gent, i moltes de les taules estan arrambades a les grans vidreres que donen al carrer i conviden a llegir, a escriure, a pensar. No ho sembla un Starbucks i, alhora, el veig com la concreció de l'Starbucks paradigmàtic. El cafè funcional que defensen els liberals nordamericans com a espai de trobada i també d'intimitat, d'allunyament de silencis domèstics massa pesants, on s'hi pot anar amb el laptop, amb el portàtil, per a navegar i autoabduir-se. Joe Bageant en les seves "Cròniques de l'Amèrica profunda" associa la gent que va a l'Starbucks amb el progrés, amb la ment oberta als canvis, i posa sota sospita l'Amèrica que mai no ha entrat en un Starbucks.




El crash ja té imatges. Són les fotografies i les seqüències de video de la reacció ciutadana a la primera part del terratrèmol bancari, que la Fed intenta arreglar comprant els actius tòxics amb diner de l'erari públic. Una despesa així irrita la societat nordamericana, però només l'onegé ACORN i els sindicats AFL-CIO han convocat a sortir al carrer aquest dijous 25 de setembre, el dia que la partida de 700.000 milions de dòlars és presenta al Congrés. Hi ha previstes concentracions a gairebé tots els estats, però la més esperada és la de Nova York davant de Wall Street mateix. Unes cinc-centes persones cridaran "Empresoneu-los sense fiança!" mentre desenes de pancartes exigiran "Diners per Main Street (el carrer gran) i no per Wall Street!". Tothom dirà i repetirà com és de vergonyós que, fa pocs mesos, el govern de Bush encara rondinava quan li exigien sis mil milions de dòlars per la cobertura sanitària de nou milions de nens. I com ara se'n volen gastar cent vegades més per treure les castanyes del foc als seus amics. "La bondat del nostre sistema i les generoses retribucions a gestors i executiis no han servit per atreure-hi els millors, sinó els mes cobdiciosos". Una acusació-sentència que sorgeix del carrer i que travessarà tot el país.

D'aqui uns dies el cineasta radical Michael Moore farà públic el seu manifest sobre la crisi que equival -explica- al robatori més gran de la història dels Estats Units. "Tot i que els congressistes -diu Moore- van perfilar bé el rescat de la indústria financera per 700.000 milions de dòlars, Wall Street no ha parat fins trobar la manera de lucrar-s'hi".

Moore va al que ell creu fons de la qüestió i ho formula preguntant-se i responent-se: "Assegurança mèdica, dius? A què ve això ara, Mike? Què te que veure amb el col.lapse de Wall Street? Doncs sí que té molt a veure perquè el suposat col.lapse es va desencadenar quan la gent va començar a no poder pagar les hipoteques. I sabeu perquè tants i tants nordamericans estan perdent les seves llars? Els republicans expliquen que la causa són els idiotes de la classe treballadora que van rebre hipoteques que ara no poden pagar. Però la veritat és aquesta: la principal raó per la qual la gent es declara en fallida es pel cost de les assegurances mèdiques.Ho dic d'una manera més simple: si tinguéssim un sistema universal de salut aquesta crisi hipotecària mai no hauria arribat".

La indignació no pararà de pujar, aquí davant de Wall Street. Però és una ràbia expressada solament per uns centenars de novaiorquesos, pocs, molt pocs, comparats amb el milió i mig d'habitants que té només Manhattan. "¿Com pot ser que aquest govern tan conservador estigui aplicant remeis socialistes per als bancs pagant nosaltres? I a sobre ens diuen que pagar és el mal menor perquè si els bancs s'ensorren ens ensorrarem tots...!" Irritació i impotència escenificades en aquest carrer, Wall Street, atrapat entre gratacels espectrals d'acer i vidre, enfosquit més que fosc, gairebé ombrívol i que, a més, està mig aixecat. Fan obres. Eixamplen les voreres, canvien el paviment. Tanques, maquinària i estris pertot arreu que dificulten encara més que aquesta protesta -la primera gran reacció al crash- es desenvolupi amb uns mínims de contundència, tot i les esperances que hi ha posat Michael Moore. A pocs metres dels manifestants, les botigues de luxe Tiffany i Hermes, continuen atenent els distingits clients que acaben de sortir del gimnàs, del saló de bellesa, o del club privat. O potser no hi surtien, sinó que se n'hi anaven. Com si no sentissin els crits, ni les escridassades.




Sóc lluny de Wall Street, atrapat al Carrer 45 entre Lexington i la Tercera Avinguda, acompanyat de desenes de persones, vinants o conductors, amb tantes ganes com jo de que obrin les tanques de seguretat que ens permetran caminar i accedir al metro, al del Carrer 42 o al del Carrer 51. De tant en tant miro al cel buscant la companyia de la cúpula il.luminada del Chrysler. Els novaiorquesos que treballen en aquesta zona del Midtown coneixen perfectament aquesta història de talls de carrers i esperes. Saben que han de suportar-la cada any, cada tardor, cada vespre de l´última setmana de setembre, que es quan es reuneix l'assemblea de Nacions Unides. La seu de l'ONU és aquí mateix, al tram de la Primera Avinguda entre els carrers 42 i 48, que són els que més sovint queden tallats. L'enrenou va acomnpanyat d'un batibull de sirenes de policies o d'escortes. Escortes dels presidents, primers ministres o dels ministres d'afers estrangers que en haver acabat la feina se'n van a l'hotel. Al Waldorf Astoria, a l'Intercontinental, al Marriott, al Radisson, tots aquí mateix a Lexington. Algun amb les portes i la façana farcits de policies amb uniforme de combat, armats amb metralletes, metre algun helicòpter ens sobrevola.

Em pregunto que pensen a hores d'ara aquests màxims dirigents mundials que van amunt i avall per aquí Lexington i que ens obliguen als ciutadans a una immersió de paciència seguida de curses compulsives per travessar tanques i arribar al metro. Què en pensen de la crisi, de tot aquest histerisme impensable fa només quatre, cinc, sis setmanes. I com veuen, i com ho viuen, que la Fed estigui guarint ferides i tapant forats amb diner públic. En la societat nordamericana se senten veus de les més conservadores que acusen el govern de Bush d'estar fent polítiques socialistes. Potser és veritat: neoliberalisme per a la gent -que els continuen embargant i fent fora dels pisos que no poden pagar- i socialisme per a salvar els bancs.

Sembla que aquest és el camí que comença a dibuixar-se, però hi haurà matisos. Perquè tot just acabada l'assemblea de l'ONU, dilluns 29 de setembre, el primer ministre britànic Gordon Brown obrirà la capsa dels trons anunciant la nacionalització emmascarada de bancs del Regne Unit. Brown s'autoinvestirà d'una aureola d'home provindencial que momentàniament - i només momentàniament- el farà revifar en els sondejos preelectorals. Amb tot ningú podrà prendre a Gordon Brown el mèrit d'haver estat el primer polític occidental amb prou gosadia per enfrontar la crisi aplicant els remeis de l'economista John Maynard Keynes. Receptes basades en la regulació, en el control dels mercats, en la intervenció estatal, fins fa ben poc menystingudes, i que Keynes va aplicar contra la Gran Depressió i, després, per reactivar l'Europa trencada i trinxada per la guerra.

Han obert i han retirat les tanques i crec que ja no las tornaran a posar. Avui ha estat l'últim dia de l'ONU. Se m'han passat les ganes d'anar corrent cap al metro i decideixo anar a prendre un cafè i llegir. No es fàcil trobar en aquestes cruïlles del Midtown un cafè acollidor, que et serveixin a taula, sense haver de fer cua davant d'un taulell. Puc quedar-me aquí mateix, a Raffels, a Lexington amb el Carrer 48, un lloc animat per la calidesa dels cambrers hispans, però buit i fred ara al vespre. Al Carrer 44 entre la Tercera i Lexington hi ha un lloc ideal, el Macchiato, que conserva a la façana un cos avançat antic de fusta, i ofereix a dins la calidesa de les granges de Barcelona. Però es petit, i gairebé mai hi ha lloc. La solució es anar al Central Cafe, al Carrer 42, davant de l'estació. L'espai que ocupa el Central Cafe no és altra cosa que la cavitat que queda entre el terra i les bigues de ferro del pont que forma Park Avenue en passar per sobre del 42 i poder vorejar la Grand Central. És el que em ve més de gust. Com sempre al Central hi ha taula lliure. I demà passat, en aquesta mateixa taula, em sorprendré a mi mateix commogut llegint les cròniques sobre Paul Newman, que ha mort als 83 anys. Sé que un dia d'aquests en parlaré amb Andreas, el meu veí estudiant d'art dramàtic. El Nova York del crash del 2008 queda orfe d'una de les mirades més transparents i compromeses.




Som davant del Plaza Hotel on Carol ens ha convocat. Farem la classe dins de Central Park mateix. És migdia de divendres 10 d'octubre de 2008, i des d'ahir dijous 9, el vertígen va arossegant mercats que encara no havien tocat fons. Ahir vam tenir Dijous Negre, i avui tenim Divendres Negre. El daltabaix tan esperat i inesperat alhora. Però cap d'aquests vertigens impedeixen a aquesta colla de reperos oferir una exhibició de ball a la porta mateix del parc, que immediatement hi aplega al voltant turistes, novaiorquesos, residents i híbrids, com jo mateix. La música convida a moure'ns en aquest dia de tardor, que sembla de ple estiu, i que intensifica tant els verds com els groguencs i els ocres que comencen a guarnir Central Park.

El recorregut que ens ha preparat Carol té per a mi dos punts d'interès intens, que coincideixen amb el començament i el final del trajecte. Tinc davant meu la Bethesda Fountain, la font dissenyada per Emma Stebbins fa cent trenta-cinc anys, coronada per l'Àngel de les Aigües. És l'escenari d'obertura del film "Hair" de Milos Forman. Bethesda Fountain de decorat i la canço "Aquarius" de fons donen vida al primer acte d'una narració on el moviment hippy i la guerra de Vietnam se superposen i interactuen. Però abans de ser filmada per Milos Forman "Hair" havia estat, a final dels 60 i començament dels 70, una autèntica icona progressita, representada teatralment, que només es va poder admirar a Nova York i a Londres.Poc abans de morir Franco un recull d'escenes i de cançons, un simulacre de "Hair" -cal dir que ben intencionat- va ser representat al Teatre Victòria de Barcelona. Quan a Broadway ja era història.

I d'un mite a un altre. Hem travessat Central Park i som a la façana oest, a l'alçada del Carrer 72. Entre el arbres ditingueixo l'edifici Dakota, on vivia John Lennon i on hi seria assassinat, a la porta, el 8 de desembre de 1980. Hem arribat al racó on hi ha el memorial "Imagine" dedicat a Lennon. "Imagine" es com es diu el conjunt d'icones que recoden el plorat beatle. Però tot aquest espai,en sentint extens, se'l coneix amb el nom d'una de les cançons de Lennon considerada una obra mestra: "Strawberry Fields Forever" -"Camps de maduixes per sempre"-. Així es deia, en sigular, -"Strawberry Field"- l'orfanat de Liverpool que era al costat mateix de la casa de John Lennon.

"Strawberry Fields, nothing is real (...) Living is easy with eyes closed"..."Camps de maduixes, res no és real (...) És fàcil viure amb els ulls tancats..."

Nostàlgia i surrealisme, barrejats amb ritmes pop-rock i música índia. Torno associar una dels mots bàsics de la cançó, "strawberry", maduixa, amb el meu cadell, Itxigo. Ixigo, maduixa en japonès. "Strawberry Fields Forever...!" Carol l'està
taral.lejant mentre m'gafa del bracet i se me'n duu uns metres a l'esquerra, em posa davant la llista per ordre alfabètic de països adherits al memorial, i fa adonar-me'n de quin és el primer: Afganistan.

Durant les tres hores passades a Central Park, i ja des d'abans, Wall Street i les principals borses mundials han estat en caiguda lliure. Moscou i Viena ha arribat a tancar davant del pànic. Estem vivint la culminació de tres setmanes d'infart provocades per la fallida de Lehman Brothers. Demà passat diumenge, l'exemplar d'"El País" que, com cada dia, i amb un dia de retard, em vendrà Rajiv, el meu quiosquer de Lexington, estar titulat a cinc columnes: "El crash d'octubre del 2008".



"Stand clear of the closing door, please". Aqui a la línia verda del metro, camí de 92Y continuo enfilant-me als records fins arribar a aquells dies dels 70 en que semblava que la inflació, l'estancament, i l'atur provocats per la puja dels preus petroli crearia unes desitjades condicions pre-revolucionàries. Aquella crisi seria, havia de ser, com la del 29. El nostre crash. El detonant de l'esperada gran traca final. L'avantsala d'un gran episodi de lluita de classes fins la victòria final. El sistema preparava una operació de rencanvi, i tant, però no la veiem. No volíem veure-la.

A l'empresa de venda per catàleg on jo treballava set hores, abans de pujar a la facultat, el cap del departament comercial, un home senzill i pragmàtic, s'escarrassava a fer-me veure que les possibilitats dels sistema de produir i de fer consumir eren, el que ell deia, infinites. Que mentre la gent pogués comprar, lluir i lluir-se no hi hauria cap de capgirament social profund. Mai no hi hauria una revolució. No me'l vaig voler creure, el vaig acabar oblidant i avui aquell cap de vendes per catàl.leg ha reaparegut al meu escenari mental. No li faltava raó quan em va dir tot allò, però si avui fos aquí, a la cuina dels residents de 92Y, i tingués la mateixa edat i aspiracions del meu veí italià Bruno -i probablement les tindria- gairebé segur que estaria espantat.

Per a Bruno anar de Brindisi a Nova York a estudiar anglès durant tres mesos és una de les millors coses que li han pogut passar en els seus trenta anys vida. Ha assajat de seguida els posats més "cool" per repenjar-se al metro, treure's les ulleres o penjar-se l'iPod. No dissimula gens. Bruno és sincer quan diu que vol sentir-se un newyorker; que es quedaria a viure aquí per sempre i que, si n'hi hagués una fòrmula màgica per aconseguir-ho, de bon grat renunciaria, oblidaria, al seu italià nadiu per parlar i escriure en perfecte anglès. Quan l'he dit que l'estès monolingüisme anglosaxó no es precisament un senyal de cultura ni de cosmopolitisme, que només el 20 per 100 dels nordamericans té passaport, per viatjar a l'estranger, a Bruno tant li fa. Té coll avall que la llengua dels nordamericans i dels britànics és la que domina, la millor. No en necessiten cap més. Però aquest vespre Bruno es mostra vulnerable i espantat per aquesta malaïda crisi que no esperava.

--No sé pas que faré si el dòlar comença a pujar -- confessa Buno enmig de la cuina--. Tinc els diners justos per pagar l'escola i la residència. I jo necessito arribar a Itàlia amb un bon anglès per col.locar-me en un despatx d'adovocats i d'economistes...

--I quan vas estudiar dret i econòmiques no et van ensenyar que existien les crisis? --interromp l'austriac Karl.

No es només en les maneres d'entendre la vida que Bruno i Karl són a les antípodes. Hi són fins i tot en les maneres de vestir. L'estil esportiu però tibat de l'italià contrasta amb la despreocupació gens fashion de l'austriac. Karl, d'esquerres, enginyer acostumat a participar en programes de cooperació a països pobres, està aprofitant com d'amoïnat se sent Bruno per llançar una càrrega de profunditat ideològica. Karl es pregunta com és que Berlusconi no ha fet ni una proposta de rescat davant la crisi i tot seguit ell mateix es respon:

--Digués el que digués, ni a Nova York ni a Londres ningú no faria cas de Berlusconi, després que el setmanari "The Economist" el va acusar de corrupte. Li va dedicar la portada amb el títularl "Per què Berlusconi no es idoni per governar Itàlia".

--Potser Berlusconi no sabria arreglar una cosa tan forta com aquesta --reacciona Bruno escalfat--. Però és segur que Walter Veltroni o Zapatero ho espatllarien encara mes. Tots el que venen del socialisme o del comunisme són un perill en un moment així.

La sortida de Bruno fa que Karl escampi tota una bateria de brutícia contra la dreta italiana.

--Un perill Veltroni? El perill per a la societat italiana és el sotmetiment al Vaticà que promou la dreta. No poder ni tirar endavant una llei de parelles de fet més aigualida que la que van votar els demòcrata-cristians alemanys. El perill és que Gianfranco Fini, hereu del feixista Almirante, sigui ara hereu de Berlusconi. I que estigueu reivindicant la memòria de Mussolini com si la justícia que li van aplicar a la Piazza Loreto de Milà hagués estat un crim...

--I ho va ser un crim --esclata Bruno--. Perquè per més culpable que fos el Duce es mereixia un judici just i no un linxament.

Fico cullerada i li dic a Bruno que en això penso com ell. Un linxament mai pot substituir un judici. Sí, estic d'acord amb Bruno i, mirant-m'ho bé, entenc el seu nerviosisme davant la crisi. No comparteixo el seu punt de vista, però entenc les seves emocions: perquè jo també les he experimentat. Tot i que en claus ideològiques diferents.

A Bruno li està costant fer la lectura el capgirament econòmic i social que l'espatec financer comença a prefigurar. De la mateixa manera que jo mateix a la fi dels 70 no vaig saber llegir que el recanvi a l'ensorrament del laborisme britànic - la retirada de Harold Wilson i l'interrenge de James Callaghan- no seria l'alternança -un govern conservador- sino el capgirament del sistema. La irrupció de Margaret Thatcher el maig de 1979 equivaldria a un canvi de règim: el final de la lluita de classes per decret, el sotmetiment del sindicats i l'entronització del capitalisme popular basat en la desregulació dels mercats i en les privatitzacions.

En aquells dies d'ingenuïtat, i de perplexitat, de1979, va quedar enregistrada al meu cervell una cançó que jo diria que era premonitòria: "Video killed the radio star", dels Buggles. El video no va aconseguir matar l'estrella de la radio, però ja res seria com en els temps de la radio. A l'altra riba de l'Atlàntic només al cap d'un any, Jimmy Carter, l'ultim president hereu de les polítques del New Deal, seria substituït per Ronald Reagan, i la revolució conservadora.

Una part de la socialdemocràcia europea de seguida en prendria nota. El primer de tots François Mitterrand, elegit president el 1981, que dedestituïria el cap del govern Pierre Mauroy, trencaria el pacte amb els comunistes, i nomenaria primer ministre Laurent Fabius, un tecnòcrata partidari d'entendre's amb els mercats. La carta "social-liberal" començaria a ser jugada. El 1982, a Espanya, Felipe González seguiria un camí semblant. Anticipacions del que després s'anomenaria "tercera via", formulada a Gran Bretanya pel sociòleg Anthony Giddens i aplicada pel laborista Tony Blair.

Es tractava de trobar un embolcall, sinó socialment creïble, almenys individualment llaminer, per donar força a una dinàmica econòmica que tenia com objectiu desmantellar cinquanta anys de conquestes socials. No hi faltarien les formulacions a mig camí de la resignació i el possibilisme, com la "via dos i mig" proposada, just estrenat el segle XXI, pel pensador francès Alain Touraine, i que va il.lusionar sectors socialdemòcrates. Especialment als seguidors de Lionel Jospin. ¿Què se'n pot fer avui -amb el crash alterant tots el paràmetres- amb tots aquells intents de domesticar o d'edulcorar el neoliberalisme?

Però fa trenta anys semblava que el que arribava era la salvació esperada que es quedaria per sempre. El triomf de l'únic format possible que podia tenir el binomi mercat-democràcia. "El final de la història", com proclamaria Francis Fukuyama des de Washington, després de la caiguda del mur de Berlín. L'"Adeu a tot això" -a l'estat social, a les conquestes de més d'un segle de lluites populars- que anunciaria amargament l'historiador Eric Hobsbawm. Una dècada, la que va de1979 a 1989, en que el mot capitalisme seria eliminat del lèxic de molts mitjans de comunicació perquè es tractava d'un concepte massa associat a la crítica marxista. Millor dir economia de mercat, o sistema econòmic. O simplement "la vida normal", com jo mateix sentiria dir en el Moscou postsoviètic.

El sistema tenia guardats sota la màniga remeis per a l'estanflació de 1973. La solucions més autèntiques: barra lliure, la desregulació, campi qui pugui. Tot allò que més entronca amb la naturalesa del mercat. El que no havia estat natural, segons la lògica del sistema, es haver-se passat cinquanta anys, des de la Gran Depressió, suportant la intervenció de l'estat. Primer el New Deal, després la cuirassa del acords de Bretton Woods i el finançament de la reconstrucció d'Europa amb el Pla Marshall. I durant els 50 i els 60 haver d'aguantar el pes de les polítiques fiscals per garantir el welfare, especialment el d'Europa. L'estanflació -però també la burocratizació, la despesa incontrolada i la miopi de l'estat social- facilitaria el gran viratge de 1979.

--És clar, feia cinquanta anys que pagaven i no guanyaven el que creien que havien de guanyar. No acumulaven, i ja no aguantaven més. La crisi del 73 els va donar l'oportunitat de girar la truita, i s'han passat trenta anys folrrant-se. Però no sembla que hagin canviat, ni après gaire. Continuen autodevorant-se.

Ho he dit sense cridar però en veu alta. M'ha sortit de dins, sense pensar-ho, potser perquè feia dies que ho estava pensant. Karl s'està fent un fart de riure. Em diu que ho subscriu al cent per cent. Li responc que potser m'he passat. Que he fet un clixé, una caricatura, i que les coses són una mica més complexes. I com volent-me alliberar d'aquells fantasmes del 73 que m'abocaven a desitjar un crash occidental per fer possible la revolució, deixo anar una setència positiva:

--Aquest crash no provocarà una depressió com la del 29. Possiblement som davant d'un capgirament del sistema, d'un retorn al paper regulador de l'estat. Però no hi haurà catàstrofe.

M'adono que em miren i m'escolten. Continuo: entre el crash del 1929 i el New Deal de Roosevelt es van predre quatre anys en els que milions de persones es van quedar sense feina i el sofriment, la misèria i la desesperació, van pujar a nivells fins aleshores desconeguts en la societat industrial del segle XX.

I els estats Units encara van tenir sort si comparem amb Europa. Allà la crisi mundial, afegida als problemes territorials i nacionals, a les ferides mal tancades de la Primera Guerra Mundial, va provocar una onada de proteccionisme econòmic i de nacionalisme. I van arribar el fexisime, el nazisme, les dictadures militars, l'URSS d'Stalin. Allò acabaria en un altra matança, encara pitjor. Europa coberta de cadàvers, de runa i de camps de cocentració. Però ara, tot i que la Unió Europea no té encara la cohesió geopolítica dels Estats Units, sí que té una forta estructura econòmica, una moneda forta. Tot i les nostres diferències, els europeus que som en aquesta cuina estem dialogant...

--No sóc europeu però també ho veig així --diu Benjamin sobtadament--. Ja no és possible que els europeus us torneu a matar els uns als altres. Ja no.

Reconec que m'ha sorprès la intervenció imprevista d'aquest noi. Benjamin -Ben- parla poc, fins al punt que em semblava poc amant de les polèmiques que es munten de cuina.

--I precisament perquè no sóc europeu sinó canadenc --continua Ben-- però sí jueu d'origen europeu, ho veig molt més clar. Estem tots sopant junts. Això no hauria estat possible en els anys trenta del segle passat. Ens hauríem barallat, esbatussat...I és que ja ni hauria estat possible haver coincidir tots plegats sopant a Nova York en una residència com aquesta...! Aquest crash no portarà el mateix que el del 29, perquè tots estem més formats que els nostres avis i que els nostres pares. I tenim més mitjans per comunicar-nos i coneixe'ns.

Jo també crec en el que ha dit Benjamin. Tenim més recursos i les nostres societats són més sòlides que les de fa vuitanta anys. Però no es menys cert que aquesta crisi és la culminació del cúmul d'excessos, en format de redempció, que va començar fa tres dècades, i que ha anat debilitant valors morals i principis democràtics fins a punt de titllar d'involució tot allò relacionat amb l'imaginari de progrés social, la utopia. Un procés tenyit d'ideologia, però mai autoreconegut com ideològic, ans al contrari, emmascarat de pragmatisme.





El relat messiànic comença la tador de 1976 quan Milton Friedman -l'home de l'Escola de Chicago- rep el premi Nobel d'economia per les seves receptes monetaristes contra l'estacament i la inflació arrossegades des del 73. Thatcher i Reagan seran els que posaran políticament en escena les propostes de Friedman. Amb tot, aquest relat no és una primícia, no és nou de trinca, sinó una actualització de l'ideari del grup d'economistes ultraliberals liderat per Friedrich von Hayek que en acabar la Segona Guerra Mundial van haver de resignar-se davant mitja Europa sota hegemonia keynesiana -gestionada políticament per socialdemòcrates i demòcrata-cristians- i l'altra mitja captiva del socialisme real. La deriva de keynesianisme portarà a la paràlisi i a l'oportunitat de recanvi de1979. I deu anys després, en ensorrar-se el comunisme soviètic, el monetarisme de Milton Friedman culminarà la metamorfosi en ideologia neoliberal. Als seguidors de la mutació extrema del neoliberalisme se'ls coneixerà com neocons.

Paul Krugman analitza la figura de Milton Friedman en aquest context de daltabaix del seu ideari. S'endinsa Krugman en el perfil tècnic i humà d'aquest home amb aspecte de granger bondadós que Krugman mateix no dubta qualificar d'intel.lectualment valent, rigorós, honest i lùcid. Aquest primer i admirat Friedman és el que alertava contra els perills del burocratisme, i proposava el monetarisme com a tècnica dinamitzadora de les economies escleròtiques que s'havien repenjat en Keynes . Però Krugman també detecta un Milton Friedman que es deixarà arrossegar cap als excessos i fins i tot els beneirà.

Quins excessos? El primer seria presentar com un èxit absolut la reactivació acoseguida al Xile de Pinochet per les teràpies de xoc monetaristes i posar-les com a model per a tot Llatinoamèrica. Liberalitzacions extremes i privatitzacions que, aplicades de Mèxic a Argentina, abocarien a la misèria milions de persones. Però Friedman no es faria enrera, i continuaria fomentant un clima intel.lectual en el que, explica Krugman, "la fe en els mercats i el desdeny pel sector públic sovint s'imposaven a les dades objectives". Més encara. Hi hauria un Milton Friedman sensible a l'afalagament, que cabaria dient i fent allò que el seus seguidors esperaven que digués i que fes. L'home valent amb aspecte de granger bondadós acabaria de creuat contra l'"heretgia" keynesiana, que de fet havia representat la gran reforma del pensament econòmic. El procés d'imposició de la contrareforma monetarista, la seva aplicació pràctica, és per a Zygmunt Bauman l'equivalent a un "cop d'estat neoliberal".

Durant més de vint-i-cinc anys l'ona expansiva d'aquest "cop" ha anat impregnant llars, escoles, mitjans de comunicació, empreses, maneres de relacionar-se, de viure, de viure's, de valorar valors, de sentir emocions, de guanyar, i de perdre. "Qui guanya s'ho emporta tot" ha estat una de les divises del món del negoci -no sempre inconfessable; de vegades ostentosa- capaç d'engendrar intoxicacions com la de les hipoteques "subprime". Però sobretot, capaç de promoure perfils humans també tòxics. Com els dels executius o subalterns de Lehman Brothters que, tot i sabent el que estaven venent, intueixo que intentaven oblidar l'ensarronada un cop executada. Perquè triomfar en la societat líquida presuposa haver après a oblidar. I així un dia i un altre, fins la fallida final que els enxampa perplexos i espantats, com si ells no en tinguessin res a veure.


La polèmica s'ha cruspit tots els arguments i la cuina s'ha buidat. Arriba l'hora d'Andreas i Yukio, i jo avui m'hi afegiré una estona. Parlo a Yukio el meu descobriment de l'espai "Strawberry Fields" de Central Park. Li explico sabent-ne el resultat. Se que Yukio associarà els "Camps de maduixes" amb el mot japonès Itxigo, amb el meu gosset. I, d'alguna manera, me l'aproparà.

"Hey Jude, don't let me down,.." /"Ei Jude, no em decebeixis..."


Yukio assaja amb la guitarra, mentre Andreas i jo ens adonem que encara no hem comentat la mort de Paul Newman, una figura que ens fascina a tos dos. Com futur actor, a Andreas li interessa sobretot el Paul Newman fent papers d'obres de Tennessee Williams com ara els films "La gata sobre la teulada de zinc" o "Dolç ocell de joventut". Em diu, Andreas, que només podria substituir l'addicció a Arthur Miller per la dependència de Tennessee Williams. A mi la memòria em recupera el Paul Newman d'"Exodus", l'Ari Ben Canaan d' aquella pel.licula que ara sabem que era de propaganda sionista, però que ens va arribar a submergir en el miracle jueu. Tornem a parlar de "La gata..." i jo expresso la meva admiració per aquell Newman valent, que als costat d'Elizabeth Taylor, va gosar interpretar un paper dignament ambigu, el de Brick, un home cohabitant amb la sospita d'homosexualitat. Crec que ha estat en escoltar aquest mot que Yukio ha anat baixant el to d'"Hey Jude", fins comunicar-nos amablement que se'n va a dormir.

Fa uns dies li vaig dir a Yukio que no havia d'amoïnar-se gens quan Bruno es referís a ell dient-li "el gai", així tan bruscament. Vaig voler fer-li arribar a Yukio que em semblava molt rebé el seu posat i els seu look tan femení...Però crec que no ho vaig aconseguir. Yukio no va voler parlar-ne, em va donar les gràcies per la meva actitud solidària, i va cloure assegurant-me que: "a mi els homes m'interessen ben poc". Una resposta semblant al: "però que quedi clar que jo no sóc gai", que va deixar anar Benjamin immediatament després d'haver-me explicat que era a Nova York rodant una sèrie de reportatges sobre gais i lesbianes per a un canal de Montreal. Mes tard Ben, rectificarà la seva diguem-ne "exculpació", el dia que ens tobarem casualment prenent una copa al G-Lounge, a Chelsea.

Tinc la sensació, potser la convicció, que el clima de companyonia entre els residents de 92Y no té prou força per obrir armaris. Qualsevol mena d'armari. Ens relacionem a la cuina i ens podem apassionar en les polèmiques que genera el crash, però els silencis es fan densos quan les converses deriven cap a la vida personal. Som col.legues, ens acostem per afinitats, però hi ha una certa por a anar més enllà. De tant en tant recordes que fa temps que no veus un company de replà: on és Mark? i Aurelien?. Doncs fa una setama, o deu dies que van marxar i només se'n van adonar els veïns més pròxims.

Relacions que podrien ser duradores i autèntiques, dins dels límits circumstancials d'una una residència, es dilueixen abans que les afinitats esdevinguin complicitats . Contactes que mai no van ser vincles. Es com si en aquest cinquè pis de 92Y tot i tothom fos inevitablement, obligadament efímer. Passa gairebé a tot arreu, però a Nova York es fa més durament palès. És una herència col.lateral del "cop neoliberal", em dic. És la vida líquida que de tant en tant Bauman m'explica enmig d'alguna d'aquestes nits solitàries de Manhattan a l'habitació 567, quan decideixo capbussar-me en algun dels meus llibres que descansen a l'empit de la finestra que dóna a Lexington. I és que necessito, jo també, sentir-me explicat. Sí, em temo que la impregnació líquida-neoliberal de la nostra societat, dels nostres sistemes emocionals i cognitius, trigarà més a evaporar-se que la la recessió -o la depressió- que ja tenim damunt.