M’enganxo ala commeroració d’Albert Camus recuperant-lo des de la meva adolescència. Ben poc jo en sabia d’ell quan vaig descobrir, mig amagat en una parada de llibres vellls “¡España libre!”, una recopiliació editada a Mèxic dels sesu millors articles anifranquistes publicats a “Combat” , l’emblemàtic diari parisí de Camus. Poc imaginava jo que aquell “estrany” periodista i escriptor seria, més que celebrat, “plebiscitat pel món sencer” com ha escrit recentment pel setmanari “Nouvel Observateur”. Aquell Camus descobert per mi a “Combat” era el de la senzillesa i la moral transparent entreteixint-se amb el cortage. El Camus que dubtava de les veritats i de tot allò absolut i no s’amagava de fer-ho. El qui va escriuria –com Jean Daniel ens acaba de recordar- que: “A partir del moment en què l’oprimit pren les armes en nom de la justícia, penetre en l’univers de la injustícia. És allà on comença tot el problema”. Camus no va ser políticament correcte i pet això va haver de suportar àcids desaires per part dels intel.lectuals marxistes que, com Jean Paul Sartre, creien haver trobat la fòrmuela infalible per interpretar i transformar les societat. Un “privilegi” que feien cohabitar amb una certa recança “culpable” per no ser proletari, negre, ni oprimit. Albert Camus s’havia distanciat d’aquestes formulacions en descobrir, a la vista de mitja Europa atemorida pels tancs soviètics, que el mal en nom del bé era possible.
Però el Camus que va aconseguir abduirme en els enigmes i les incògnites que amaga la condició humana és el qui posa la societat davant el mirall a “La pesta” i a ell mateix a “L’estrany”. El llambreig del sol en el full de una navalla provoca un tret, i una víctima, que l’homicida viurà com quelcom absurd, inexplicable, i que farà més intensa i conscient la seva deriva cap al buit i la necessitat de càstig. És existencialisme que Camus mai va voler atribuir-se perquè –irònicament- s’estimava més definir-se com “absurdista”. El mateix absurd amb que a“Requiem per a una monja” l’exprostituta negre Nancy, esdevinguda mainadera, ogefa, mata un dels nadons que cuida i fa que la tragèdia impediexi que la mare, Temple, els abandoni. Almenys un dels infants tindrà una mare…L’obra és de William Faulkner però va ser l’adaptació teatral e Camus la que transmet tot el dramatisme “absurdista”. El millor legat d’Albert Camus és haver-nos convidat a recòrrer i a perdre’ns –sense por- per les cantonades de la societat i pels laberints de l’ànima. Ens va deixar clar que ser en el “bàndol correcte” no és garantia de res. I que moltes coses del món i de la vida més val conservar-les que no pas provocar la trencadissa irreparable d’intentar canviar-les.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada