Manhattan líquid

Penjo tres capítols de "Manhattan líquid" i així sabreu una mica de que va la meva experiència a Nova York, entre el crash de Wall Street i l'arribada d'Obama.


L'AUTOR S'EXPLICA

Més d'un cop m'he sorprès dient-me a mi mateix que aquesta crònica intimista i híbrida -paisatge narrat i assaig entreteixint-se amb reportatge i relat memoristic- aquesta crònica, deia, era més per a ser reviscuda, recreada en el pensament, que no pas per ser escrita. Durant el temps que vaig estar vivint la Nova York no em vaig plantejar escriure res que no fossin els articles que tenia emparaulats. Només el últims dies de la meva estada, tocat per sentiments i sensacions generats pel meu viatge exterior-interior, decideixo endreçar les meves notes, tant les escrites en algun quadern com les encara disperses per les meves neurones. Es en aquest moment que emergeix el dubte, la possibilitat d'escriure. Possibilitat encara envoltada d'inseguretats, de no poca mandra, i d'una certa inquietud. Una certa recança.

¿Cal posar -puc posar- negre sobre blanc reflexions personals, de vegades íntimes, tenint en compte que aquest no és -no vol ser-ho- un llibre de memòries? Pot passar que la decisió arribi sobtadament, com imposada per una pulsió aliena al procés de reflexió, tot i que segur que en forma part. Va ser durant el vol de tornada a Barcelona. No feia ni tres hores que l'avió s'havia enlairat de JFK. Vaig necessitar treure un parell de blocs en blanc i escriure i escriure tot allò que durant els últims dies a Nova York m'havia resistit a posar en un paper. Fins i tot vaig baixar el meu portàtil de porta-equipatge de mà. Vaig començar a teclejar possibles estructures i un títol, que és el que ha reeixit: "Manhattan líquid".

El títol dóna la clau diguem-ne filosòfica del relat, de la crònica, però el subtítol d'acompanyament exposa i sintetitza l'argument, gairebé determinant, que em va empènyer a escriure. "Viatge del crash a Obama". Perquè haver estat testimoni - tot i que en qualitat d'observador-outsider i no pas de periodista acreditat- de dos esdeveniments forts del segle XXI, com han estat el més agut espasme de la Gran Recessió, i l'elecció del primer president negre dels EUA, difícilment podíen mantenir-me captiu en la tranquil.litat sabàtica que m'havia promès. Com estar-me quiet després d'haver viscut el final del comunisme a Europa?

Nova York, el meu Nova York de quatre mesos, que abasta des d'al.lucinar amb la visió del gratacel Chrysler, fins meditar en una habitació minúscula de l'Upper East Side, o tirar a mà de la fabulació repenjat a la barana del pont de Brooklyn, o en un vagó de la línia verda del metro, aquest Nova York fa de rerafons a un altra Nova York, on se succeeixen els diferents episodis del drama. Vertigen i pànic a Wall Street, i tant -i només un mes abans de l'elecció presidencial més transcendental de les últimes dècades als Estats Units-, però també un capgirament que arriba a posar el capitalisme davant del mirall. El fets de setembre-octubre-novembre del 2008 suposen una sacsejada històrica -el succés que culmina un procés, o que n'engega un altre- que afecta a les estructures econòmiques, socials, polítiques i culturals dels nostres marcs de convivència.

El crash del 2008 es la seqüència de comiat, la trencadissa final, de tres dècades de paradigma neoliberal, per al qual -a corre-cuita- es busquen remeis basats en receptes que havien estat estigmatitzades i que semblaven fosilitzades al abocadors de la historia. Rescatar John Maynard Keynes; posar epitafi a Milton Friedman. Tota aquesta remoguda en el meu present anirà interaccionant amb el meu passat, i em convidarà a ficar-me o enfilar-me en imaginàries formes virtuals que em duran a navegar pel temps: pels records, per la memòria -la meva i la de dues generacions darrera meu- del 2008 al 1929, de crash a crash. Un recorregut amb obligades parades en el deliris ideològics i en las guerres del segle XX, dels quals tant n'hem après els ciutadans d'Europa.

Vull explicar, finalment, la dimensió del concepte "líquid", present en el títol i eina de reflexió en trams significatius d'aquesta crònica. No caldria dir que el mot li he robat al pensador polonès Zygmunt Bauman. I l'hi he pres perquè les seves formulacions -descripcions de la realitat aprofundides en clau psicosocial- venen a ser una mena de banda sonora de pensament crític que emergeix de les profunditats d'aquestes tres de dècades de neoliberalisme, de fonamentalisme de mercat, i d'abol.lició de tot allò que que pogués tenir identitat "social". Si algun passatge del pensament de Bauman he volgut remarcar és en el que explica com la vida líquida - tot es efímer; usat fins i tot abans de ser estrenat- que esquitxa tothom és el producte -diu Bauman- d'"un cop d'estat neoliberal". El neoliberalisme toca fons la tardor del 2008 però el seus efectes, la seves formes civilitzatòries -o anticivils- cohabitaran amb nosaltres durant molt de temps.

Nova York, doncs, ha significat per a mi una cosa semblant a un d'eletroxoc cultural -com el defineix Edgar Morin-, un viatge d'autodescobriment que m'ha resituat en el món i la vida, en el mateix moment en què la història removia la d'altres éssers humans contemporanis meus. Per això aquest relat, tot i estar escrit en to intimista, vol tenir en compte l'altre. Té la voluntat de projectar-se cap als demés. Només per això crec -amb tota humilitat- que valia la pena escriure'l.



Barcelona, setembre del 2009.



04 –LEHMAN BROTHERS

Més que una fira, és un tram ambulant de societat civil. Això ha estat el primer que m’ha vingut al cap, en descobrir aquests dos quilòmteres de festa, comerç i cultura coberts de tendals blancs, que apareix a Manhattan el dies asollellats de primavera i d’estiu. La setmana passada es va instal.lar a Lexington entre el Carrer 42 i el 34, al cor mateix del Midtown. I avui diumenge, 14 de setembre del 2008, aquesta gran extensió de parades la tinc davant de casa meva, és a dir, davant de 92Y, que n’ha assumit l’organització. Del Carrer 79 al 94 –quinze carrers- i de les onze del matí a dos quarts de sis de la tarda, a l’Avinguda Lexington la festa cohabitarà amb la cultura i el fum de les graelles. M’és inevitable associar aquesta inacabable escampada de parades amb la que que cada mes d’abril apareix entre el Parc de la Ciutadella i l’Arc de Triomf, per celebrar el Dia de la Terra. Un cop més el meu cervell es baixa analogies entre racons de Nova York i Barcelona, empès potser per una inconscient nostàlgia.

Broquetes de pollastre, galldindi o vedella. Te les fan davant mateix, amb vedures al wok. Mes enllà sucs naturals, i uns gots de plàstics enormes farcits de daus de síndria o de melò. Una opció que s’agraeix en aquest dia de final d’estiu en que la temperatura de Manhattan a quarts de dotze del migdia ja s’costa als vint-i-vuit graus. Un diumenge estrany que ha pres el relleu a un dissabte i a un divendres carregats de mals presagis econòmics. Aquí al Juliano's, el nom de Lehman Brothers no ha parat de dir-se i repetir-se entre els que cada diumenge al matí hi van a fer el cafè i llegir el “New York Times”. Es respira desconcert. Es dóna per segur que el quart banc del país, amb cent cinquanta-vuit anys d’activitat, es declararà en fallida d'aquí poques hores.

Els diferents actes del drama financer estan tenint d’escenari la seu de la Reserva Federal –la Fed- a Washington, a set-cents quilòmetres. Però només a trenta-vuit carrers avall, no molt lluny del d’aquesta festa que puja de to aquí davant mateix de 92Y, hi ha el gran decorat de tota aquesta història. La seu de Lehman Brothers, al 745 de Setena Avinguda és percep estàtica, solitària i freda en aquest migdia xafogós. Res podria fer pensar que les entranyes d’aquest imponent gratacel de trenta-vuit pisos, dissenyat per l’arquitecte d’elit Kohn Pedersen, estiguin incubant un espasme que serà detonant de daltabaix presagi de més vertigen. Els actius que acull aquest gegant d’acer i de vidre de cent setanta-cinc metres d’alçada han perdut més del 75 per 100 del seu valor en borsa. La toxicitat de milions d’hipoteques venudes l’estan devorant. Hipoteques adreçades als NINJA, es a dir a la gent que se sabia que no les podrien tornar, precisament perquè NINJA vol dir això: “No Income, No Jobs, No Assets”: sense rendes, sense feines, sense patrinomi. Uns dos milions de famílies estarien en risc de quedar-se al carrer, sense on anar a viure.

Es que sempre han de pagar els mateixos? Què passa?, em pregunto. ¿Com és que qualsevol mena de toxicitat, real, química, o metafòrica, sempre s’ha escampat -o ha estat escampada- sobre els més indefensos, vulnerables i fràgils de totes les societats recents? Els obrers de la revolució industrial empassant-se fluxos i fums tòxics a la fàbriques mentre les seves dones, mares o germanes s’enfartaven de dosis de salfuman o de lleixiu, netejant cuines i banys, fregant escales i salons, o fent bugades d’encàrrec al safarejos públics. Després serien les toxicitats de l'ànima les que penetrarien les dimensions del pensament i de l’emoció, en format de promeses salvadores. Redempcions patriòtiques, tòxiques. Tan tòxiques com les pàtries proletàries. I, per rematar-ho la intoxicació hipotecària, un cop els ignorants desposseïts anomenats NINJA fossin convençuts de que, finalment, també ells serien redimits. Ells també estaven cridats a ser amos: propietaris de parets de totxo. Enjardinades fins i tot. I els NINJA caurien de quatre potes al parany estès per aquells agents de la cobdícia disfressada de pragmatisme messiànic.




Si aquesta fira és com un bocí de societat civil, és pels seus atributs específicament novaiorquesos. Per l’escenari muntat davant mateix de la façana de 92Y hi desfila tota mena de bandes musicals. El hip hop alterna amb variants del tecno i del pop rock més clàssic. La gent balla o segueix el ritme amb més o menys passió musical, fins que algun grup llatí, hispà, hi irromp provocant l’apoteosi i una moguda rítmica gairebé generalitzada. La salsa mobilitza la gent de Mahanttan. Potser és l’exotisme, i l’evocació d’imaginats i sensuals paradisos. Paradisos poblats per colombians, portorriquenys, dominicans, mexicans, com els que despatxen a les botigues de Lexington i treballen en els serveis de manteniment de 92Y. O se’n cuiden de treure a passejar les àvies de les famílies benestants de l’Upper East Side. No sé fins a quin punt aquestes joves newyorkers fascinats per la salsa, la majoria d'origen anglosaxó, saben que el 50 per 100 de les hipoteques tòxiques escampades durant el 2006 van anar a parar a la població hispana més precària. Una operació que hauria estat l'últim despropòsit previ a desgavell tòxic.

Mes enllà del flaire de les graelles o del wok que obre la gana, hi ha oferta peces d’outlet de Calvin Klein i de Nike, d’ulleres de sol, o de penjolls de quars. Qui vulgui pot recuperar icones musicals incloses en magnífiques col.leccions de discos LP de vinil. Més enllà, i per damunt de tot això, hi sobresurten punts d’activisme cívic i cultural. De bon matí he vist com el meu veí Itzhak, anava amunt i avall dirigint el muntatge de les parades que representen de la cultura jueva. Robert l’ajudava a a classificar opuscles i futllets. El setmanari “Jewsweek” continua insistint en l'exculpació de Pius XII. Es reparteix un tríptic que planteja la necessitat de conservar els pocs indrets de Varsòvia que encara parlen de l’Holocaust. Racons del gueto, la Umschlagplatz, la presó de Paviak. No gaire lluny, la comunitat russa de Nova York ofereix els “Russian Sundays”, per debatre sobre literatura o art: Nabukov, Kandinski, Bulgàkov.

Amunt i avall, movent-se de parada en parada i fent incursions a la pista de ball, militants del Partit Demòcrata proposen omplir els formularis de registre en el cens electoral per poder votar el 4 de novembre. No falten els activistes d’ACORN -Association of Community Organizations for Reform Now- una onegé amb presència a més de quranta estats que aplega unes quatre-centes mil famílies que viuen en la precarietat. Són part dels tretze milions de nordamericans que segons els recomptes oficials viuen estrictament amb els 7’25 dòlars per hora de salari mínim. I el nombre de gent que es veu abocada a treballar set dies per setmana no para d'augmentar.

Em criden. Em demanen si vull signar per la reforma sanitària. Per un nou sistema de salut universal i pública. M’ho expliquen un parell de pares d’una escola d’El Bronx. En aquest país, encara hi ha nou milions de nens sense cobertura sanitària. I cinquanta milions de persones, quasi la meitat del cens laboral, no cobren ni cinc si es posen malalts. La seguretat social no els dóna cobertura. Només la gent molt pobre, o la gent gran, tenen accés als programes sanitaris Medicaid i Medicare, que donen un mal servei. I això que l’estat paga aquests programes preu d'or a les companyies: dos bilions i mig de dòlars l’any! Però confien que Obama posarà fi a tanta humiliació, misèria i malversació. Sí, em diuen, Obama aconseguirà una sanitat com la vostra, com l’europea. El que no va poder fer Hillary Clinton quan era a la Casa Blanca.

Aquests dos homes m’han trasmès seguretat, coratge, acceptació d’un repte. M’han convençut. No sé pas com es diuen ni a que es dediquen aquests dos pares d’El Bronx –un afroamericà i l’altre probablement anglosaxó- però barrino que, posats en context de còmic, potser serien continuadors de l'esperit dels superherois urbans que tant agraden a aquesta ciutat. Diguem-ne que serien uns superciutadans i que, si be van par lliure, no són pas solitaris. Un pes, el de la soledat, que sí que han de suportar el herois de ficció. El superciutadà seria un heroi cada cop més connectat amb ell mateix, i amb els altres.



Quarts de set del del vespre, i la fira plega.. Aquesta societat civil itinerant reaparteixerà la setmana que ve en un altre tram de Manhattan, un cop digerida la setmana bursàtil més vertiginosa que viurà aquesta ciutat des dels atemptats de l’onze de setembre del 2001. Recullen el material de les parades, pleguen els tendals, i grans bosses d’escombraries comencen a amuntegar-se a les voreres de l'Avinguda Lexington. A hores d’ara el secretari del Tresor, Henry Paulson, està explicant que la Fed ha decidit rescatar les entitats hipotècaries semipúbliques Fannie Mae i Freddie Mac, que garanteixen la meitat dels deutes hipotecaris dels Estats Units, un cinc bilions de dòlars. També se salvaran Bear Stearns, Merrill Lynch -que l’acabarà comprant el Bank of America- i la gengantina asseguradora AIG. Paulson no esmentarà cap suport a Lehman Brothers, que es precipita en l’abisme de la fallida. De fet, la Reserva Federal l’ha deixat caure. Tot un escarment per als banquers massa confiats, s'insinua des dels despatxos públics. Una "vendetta" histèrica entre encorbatats, s'intueix al carrer.

Surto del metro per les escales que donen al Carrer de 86. Aquest vespre mateix, de qui pocs minuts, l’economista Joseph Stiglitz, premi Nobel el 2001, proclamarà a la sala de conferències de 92Y el que fa més de set anys que veu venir: que al fonamentalisme de mercat, que ha dirigit el procés globalització en situació de monopoli, l’està ensorrant la seva pròpia avarícia desbocada. I que la caiguda de Lehman Brothers i crisi de Wall Street que ve darrera representa per al neoliberalisme el que per al comunisme va ser la caiguda del mur de Berlin.

Camino Lexington amunt i m'adono que el paisatge del recorregut cap a 92Y interacciona amb els records, em fa remuntar la memòria vint anys. Cada cantonada va prenent una inesperada dimensió simbòlica. Per primer cop prenc consciència que el nom-número dels carrers que travesso cada dia, del 86 fins al 91, corresponen als anys cabdals de la caiguda del comunisme. Potser Lehman Brothers i Joseph Stiglitz estan provocant que jo , ara mateix, en deixar enrera el Carrer 86 pensi en aquell 1986, any de la formulació de la perestroika que s’acceleraria amb l’explosió de Txernòbil. El 87, aquest carrer que cal travessar amb molt de compte, mirant a banda i banda, per no estavellar-se amb un imprevisible ciclista xinès repartidor de fast food o de queviures, em duu fins 1987, l’any dels primers signes de liberalització a Polònia i a Hongria. Carrer 88, el de l’any en que Gorbatxov engega una agosarada però ambigua reforma política que se li quedarà a les mans. Carrer 89, amb el supermercat Gristedes a la cantonada, l’any de la caiguda de Berlin i de totes les dictadures de l’est, una rera l’altra. El 90 em porta fins els dies en que el PCUS va perdre el monopoli, i l’URSS va començar a caure a trossos. I finalment el carrer 91: mentre el travesso, a punt d’entrar a casa, tinc al cap les imatges d’un cop d’estat fallit i d’un Gorbatxov derrotat, acomiadant-se, dolgut perquè els russos no s’havien adonat del valor de la llibertat recuperada. La bandera roja amb la fals i el martell es abaixada de la cúpula del Kremlin. Entro a 92Y, que duu el número del carrer següent, el de dalt, per on gairebé no hi passo, que podria associar amb 1992: l’arribada a Rússia del capitalisme salvatge. La teràpia de xoc neoliberal que tant va indignar Joseph Stiglitz.




La pirueta d’exemplaritat de deixar caure Lehman Brothers li sortirà cara a la Fed. Demà dilluns el Dow Jones perdrà mes de cinc-cents punts i Wall Street començarà a ensorrar-se. D’quí a pocs dies es parlarà de crash, de recessió i fins i tot de depressió. A més del pronòstic tècnic d’Stiglitz es complirà el mal auguri llançat el 25 d'agost per Charles Bean, el vicegovernador del Banc d’Anglaterra, que no es vas estar de dir que la crisi que venia seria tan intensa com la dels anys 70: "Però amb l’agreujant -remarcaria Bean- que cada cop que sembla que els mercats comencen a recuperar-se, esclata una altra granada...". ¿Una crisi mutant com els virus de les pandèmies postmodernes?



05 - EL CRASH

L'ombra de 1929 i de la Gran Depressió planen sobre els meus pensaments i els lavabos i les dutxes de 92Y en aquesta primera hora del matí en què al silenci només l'acompanya el "Begin The Begine" de Cole Porter xiulada i taral.lejada per Robert. Si als meus pares -em dic- els va afectar l'ona expansiva del crash del 29 i, gairebé cinquanta anys després, van ser tocats col.lateralment per la gran recessió dels 70 -que a mi em va agafar de ple- no seria gens estrany que el tancament del cicle vital m'estigui convidant a viure un nou daltabaix. Però no pas una crisi d'estancament com la de 1973, de descensos dilatats, llefiscosos, de la que brolleria atur i inflació -l'estancflació-, sinó un daltabaix sobtat i impredictible. I amb una ona expansiva com la del 29.

Christopher el meu veí de replà i jove economista suec acaba d'entrar amb la intenció d'afaitar-se però abans se m'acosta i em mostra el desastre de Wall Street que surt reflectit només prémer suament la icona "Markets" del seu iPhone. No se'l veu gens amoïnat. Fins i tot es permet un somriure burleta d'orella a orella. Christopher sap que podem tenir complicitat. En algunes coses en pot tenir més amb mi que no pas amb el seus companys de generació.

--Estan espantats --m'explica--. I no només perquè mai no hagin viscut una crisi mundial. També per a mi aquesta és la primera. Però és que no estaven preparats per una cosa així. No lliguen res. No entenen com un sistema que els havien dit que era etern i indestructible hagi començat a esquerdar-se d'aquesta manera.

Christopher no està d'acord en que la Fed hagi decidit gastar-se 700.000 milions de dòlars per comprar actius tòxics i salvar bancs. Em parla del que ell sap sobre aquesta qüestió:

--Quan el 1992 va esclatar la bombolla immobiliària sueca, el govern socialdemòcrata no es va fer càrrec del deute incondicionalment. Abans de posar el talonari de xecs a sobre de la taula va esprémer els bancs. Els va collar. Tant als executius com als accionistes, que van haver s'assumir les pèrdues i oferir avals al govern, que es va convertir en propietari. I potser Obama, si guanya, hagi d'acabar fent el mateix.

Parla amb convenciment, Chistopher. Escoltant-lo he sentit una certa admiració. I he estat a punt de dir-li: ets afortunat noi. T'has criat en una de les democràcies més avançades i humanitzades d'Europa. Només cal veure't i escoltar-te.

Abans de marxar Christopher no pot evitar pujar una mica més el volum del seu iPhone i, burleta un cop més, s'ha girat i m'ha saludat des de la porta fent un moviment de braços, seguint el ritme tecno de l' "Infinity" de Guru Josh. I, ara sí, li torno la salutació dient-li: ets afortunat, Christopher. Continua així.



Tot em diu que estem arribant al final d'un trajecte que va començar fa trenta anys amb el gran festival monetarista, desregulador i privatitzador que havia trobat els antídots contra l'estancament i la inflació, i que ens havia d'arreglar la vida a tots per sempre. I ara resulta que les últimes seqüències de la pel.licula té protagonistes de sèrie B. Funcionaris de la Fed com Hank Paulson deixant caure bancs; terroritzant-se l'endemà en no poder controlar el vertigen, i recollint demà passat les deixalles tòxiques amb diner públic. I així, com va dir el vicegovernador del Banc d'Anglaterra, Charles Bean, fins que esclati la pròxima granada.

I segur que esclatarà. Aquesta és una crisi que té tots els components de compulsivitat i d'incertesa de la vida líquida. Jo diria que és una crisi líquida, impredictible, amb permís de Zygmunt Bauman, que ben segur que deu estar esbrinant nous elements d'anàlisi i de reflexió per a noves formulacions. Però ara i aquí, a la sortida de les dutxes de 92Y, cami de l'habitació 567, amb la intenció de compartir l'esmorzar a la cuina amb els col.legues, no tinc encara perspectiva ni elements valoratius com per dir -encara que només sigui dir-m'ho a mi mateix- si la liquidesa de la crisi acabarà retroalimentant-se amb la del sistema. O si bé, la frenada en sec de l'artilugi neoliberal autopropulsat on està enfilada la societat, provocarà una caiguda en cadena que arrossegarà el sistema, fins estampar-lo contra algun mur.

Recessió o depressió? El Nobel 2008 d'economia Paul Krugman s'inclinarà per la segona opció tot i que l'escriurà en minúscula, per establir analogies i alhora marcar distàncies amb 1929. Joseph Stiglitz, Nobel del 2001, serà una mica més moderat, tot i haver comparat l'espasme bursàtil que ha tingut com a detonant la fallida de Lehman Brothers amb la caiguda del mur de Berlín. Stiglitz sap com va ser l'ensorrament del comunisme a l'Europa central i oriental i la desintegració de la Unió Soviètica, i coneix el que van representar per a l'Est les receptes monetaristes -neoliberals- beneïdes pel Fons Monetari Internacional. Especialment la teràpia de xoc sense anestèsia a que va ser sotmesa Rússia, que en pocs mesos dispararia la inflació al 2.500 per 100, faria caure la producció industrial i agrícola més enllà del 70 per 100, i privatitzaria la propietat pública a preu de saldo en subhastes delictives. Més de quaranta milions de persones serien empeses als límits de la indigència, i les voreres i els corredors del metro de Moscou s'omplirien de parades ambulants i de rotllanes de dones venent-se el joc de cafè o els coberts per subsistir.

Per aquells escenaris dramàtics m'hi vaig moure com a enviat especial i corresponsal. Ara els revisualitzo en la memòria, i em fan pensar que Stiglitz, en equiparar la trompada de Wall Street amb la caiguda del mur de Berlín busca l'efectisme de la imatge literària, de la metàfora. Vol posar un accent èpic i jo diria que revoltat als escenaris de fallida d'aquest capitalisme neoliberal que tant destesta però que en absolut representen la fi del capitalisme com a sistema. Timothy Garton Ash ho recordarà: "El capitalisme no acabarà el 2008 com va acabar el comunisme el 1989. Està massa arrelat i és massa variat, i massa adaptable per tenir una mort tan brusca".

I tampoc, dic jo, no hi pot haver "refundació" del capitalisme -com llegeixo en algunes cròniques- senzillament perquè mai no va ser fundat. Sí que es veu venir, i tant, un canvi de paradigme. Però és encara incert, i aquest procés d'espasmes detonadors i rèpliques sísmiques que estem vivint no estan generant una composició visual amb imatges pròpies. De moment. Tot passa als despatxos globalitzats. El carrer està com sempre; les cares de la gent del metro ja fa temps que reflecteixen recança i la penúria de set dòlars l'hora, i les úniques seqüències de la caiguda, o de l'esclat, són les xifres del Dow Jones projectades per les cintes lluminoses de Times Square.




Em moc sota una tèbia transició d'estiu a tardor en un Nova York en el que no sóc corresponsal, ni enviat especial, ni reporter acreditat. Només un periodista-estudiant en etapa sabàtica, que no sap ni pot prescindir del seu ofici en uns moments en que la història sembla disposada a remoure el temps i la vida. Passejo plàcidament per Fulton St.,a pocs metres de Wall Street, on al llarg de les dues pròximes setmanes el pànic borsari provocarà un segon i agut espasme, del qual acabarà emergint, amb tots els seus atributs, el crash pròpiament dit. Finalment, la serp trencarà del tot la closca de l'ou.

M'atreuen les parades de llibres de Fulton St., al costat mateix de la boca del metro. Algunes les instal.len improvisadament ciutadans que volen treure's del mig els llibres que amunteguen a casa. Uns ho fan per diners; un altres per alliberar espai domèstic. Em fixo en un senzill exemplar de la Constitució dels Estats Units, publicat fa deu anys per Bantam Books, que em quedo per tres dòlars.

Baixo fins el Pier 17 amb la intenció de perdre'm per aquest centre comercial que em recorda tant el Marmàgnum del port de Barcelona. Sembla que m'hi trobi. Un cop mes les analogies urbanes em venen a buscar. Però s'esvaeixen quan surto a les balconades del segon pis, de la banda del darrera, i redescobreixo la que potser és la millor panoràmica del pont de Brooklyn.

Des dels restaurants de la cruïlla de Fulton St. amb el Pier 17 arriben veus en espanyol, les dels cambrers que es passen les comandes de les taules que estan servint. Fa només un any alguna sorpresa et podies endur quan, fent cas a algun d'aquests joves mexicans, dominicans o veneçolans que ara et proposen entrar o asseure't a la terrassa, tu acceptaries adreçant-hi en castellà. Recordo la cara astorada que va posar aquell noi veneçolà quan, en sentir-se "descobert", va optar per continuar parlant en anglès. Tot i la mirada de perplexitat que jo hauria posat, vaig dedicir continuar parlant-li en castellà. I amb unes quantes paraules amables i un parell de preguntes fetes amb un punt de complicitat, el noi veneçolà i jo acabaríem comunicant-nos amb la nostra llengua comuna.

Eren els dies en que la crisi encara no havia tret del tot el cap, i es discutia una nova llei d'estrangeria per legalitzar uns dotze milions d'immigrants. I aprofitant l'avinentesa, algun descuit, i molta por i ignorància, el senador republicà Tom Tancredo va intensificar la campanya per imposar l'anglès com a llengua obligatòria i oficial, amb l'argument que les societats plurilingües no funcionen. I que només calia mirar a Europa, i sobretot als Balcans. Era la campanya "English only", que ara ja no espanta als cambrers hispans del Pier 17. Perquè Bush és a punt de plegar, i l'estrella dels neocon s'apaga.

Sé que enfilant Gold St. a la cantonada amb Fulton m'endinso per una de les millors rutes d'accés a Chinatown. Els xinesos s'han anat expandint fins envair i colonitzar Little Italy. Canal St. ja no és frontera sinó nexe. Molts dels restaurans italians han estat comprats pels xinesos. I aquest cap de setmana que els italians de Nova York celebren la festa de San Genaro i els carrers són atapeïts, m'ha costat saber en quin moment passava de Chinatown a Little Italy. De la mateix manera que aquesta gresca desbordada de San Genaro ha esborrat els límits entre Little Italy i el Soho. La barreja habita en l'ànima de Nova York, i ja el 1948 E.B. White advertia que els novaoirquesos són tolerants més per necessitat, per sentit pràctic, que no pas per inclinació. Aquesta ciutat, o és tolerant i es manté en la línia d'un pacífic i cosmopolita intercanvi, o s'ensorraria entre esclats interètnics.

Decideixo anar a trobar Broadway, l'eix novaiorquès que discórrer asimètricament precís fent de diagonal de Manhattan, i que en aquest tram és encara lluny de ser un "carrer de crema i nata sense cap estructura on recolzar-se" com fa seixanta anys definia E.B. White el Broadway de la rodalia de Times Square. Em lliuro Broadway amunt i a l'alçada del Carrer 8 tombo a la dreta, cap a la confluència de la Quarta Avinguda i Lafayette per contemplar un cop més aquest racó tan especial que és Astor Place, amb el seu cub mòbil plantat al mig de la plaça, sempre esperant que algú el faci girar. Travessaré la Quarta Avinguda, després, la Tercera, miraré a l'esquerra per divisar un Chrysler inquietant, i vigilant, i tot seguit enfilaré St. Mark's Place, el carrer gran de l'East Village.

Deixaré enrere uns quants estudis de tatuatges i de piercings, algunes botigues de roba i de sabates de segona mà, una altra de LP, CD i DVD per a col.leccionistes, i una llibreria de vell. Travessaré la Segona Avinguda i just caminar uns poc metres en reuniré amb l'Orlin, el meu cafè preferit al Downtown, obert les vint-i-quatre hores. M'asseuré a la terrassa, que es com un balcó, de tanques i baranes de ferro treballat, muntat a la vorera de St, Mark's mateix. O hi entraré, i agafaré una taula de marbre de les del fons a l'esquerra, sentint a la vora les bigues de fusta del sostre. Tot i que no s'hi vagi acompanyat, és difícil sentir-se sol al cafè Orlin.

De tornada a la ruta de Broadway, m'entretinc al Carrer 12, a Strand, aquesta llibreria inabastable, única per extensió, volum d'exemplars, i capacitat de sorprendre, perquè pot tenir guardat qualsevol títol descatal.logat d'una llunyana o desconeguda edició. Pujo fins Union Square, embolcallada entre el Carrer 14 i el 17, punt de trobada entre el Downtown i el Midtown. Per a mi aquesta és la frontera entre dos Nova York -o dos Manhattan- que s'observen l'un a l'altre i no es reconeixen del tot, perquè el to de les mirades és diferent. Diferència o diversitat de valors estètics, plàstics, i jo diria també que ètics, morals. A Union Square sempre hi ha instal.lat algun mercat, alguna fira -per Nadal la dels abets i alguns pessebres- i aquest primer dissabte de tardor em sorprenen les fileres de parades dels pagesos venent fruita, verdura, formatges, mel. Tot conreat o elaborat sense additius. Parades del millor menjar orgànic que cada cap de setmana buiden els entesos i sibarites. Veint tot això no em sembla que la recessió, o la depressió, puguin arribar mai a Union Square.

A algunes raconades de Broadway, espaioses en ser intersecció amb carrers i avingudes, la mitjana del carrer ha estat eixamplada, ben delimitada amb asfalt de colors, i hi han col.locat bancs, cadires i fins i tot alguna taula. Són illes de tranquil.litat, que faciliten el descans o els àpats dels ciutadants, enmig de la densitat de Broadway. Els novaiorquesos valoren aquesta mena d'invitacions a l'esbarjo, aquest ser tractats d'un en un com a persones. I saben que aquesta és la manera de veure la vida de Michael Bloomberg, que a més de ser alcalde de la ciutat és un multimilionari filàntrop que només durant l'any 2007 va donar dos-cents cinc milions de dòlars per a obres socials i de caritat. Bloomberg diu que quan es retiri de la política es dedicarà exclusivament a la filantropia. A anar distribuint entre la societat la seva fortuna personal calculada en més de quize mil milions de dòlars.

Remuntar Broadway em porta fins els jardins de Madison Square, un petit pulmò, una de les parcel.les verdes de que disposa el Midtown abans d'arribar a Central Park. Em desvio per la Cinquena i faig el que sempre he fet en aquest recorregut ascedent: pujar fins el Carrer 22 per admirar la figura triangular i esvelta del gratacel Flatiron -increïblement construït el 1902- i, de seguida, topar amb la corpulència de l'Empire State. Una estructura capaç de seduir però no pas d'arribar a abduir com fa el Chrysler. Sé on vaig. Sé que m'aturaré una estona en un Starbucks.

A Barcelona no hi entro als Starbucks i aquí a NY m'havia promès evitar-los. Però aquest de la Cinquena cantonada al Carrer 33 em tempta. És ampli, gairebé mai està atapeït de gent, i moltes de les taules estan arrambades a les grans vidreres que donen al carrer i conviden a llegir, a escriure, a pensar. No ho sembla un Starbucks i, alhora, el veig com la concreció de l'Starbucks paradigmàtic. El cafè funcional que defensen els liberals nordamericans com a espai de trobada i també d'intimitat, d'allunyament de silencis domèstics massa pesants, on s'hi pot anar amb el laptop, amb el portàtil, per a navegar i autoabduir-se. Joe Bageant en les seves "Cròniques de l'Amèrica profunda" associa la gent que va a l'Starbucks amb el progrés, amb la ment oberta als canvis, i posa sota sospita l'Amèrica que mai no ha entrat en un Starbucks.




El crash ja té imatges. Són les fotografies i les seqüències de video de la reacció ciutadana a la primera part del terratrèmol bancari, que la Fed intenta arreglar comprant els actius tòxics amb diner de l'erari públic. Una despesa així irrita la societat nordamericana, però només l'onegé ACORN i els sindicats AFL-CIO han convocat a sortir al carrer aquest dijous 25 de setembre, el dia que la partida de 700.000 milions de dòlars és presenta al Congrés. Hi ha previstes concentracions a gairebé tots els estats, però la més esperada és la de Nova York davant de Wall Street mateix. Unes cinc-centes persones cridaran "Empresoneu-los sense fiança!" mentre desenes de pancartes exigiran "Diners per Main Street (el carrer gran) i no per Wall Street!". Tothom dirà i repetirà com és de vergonyós que, fa pocs mesos, el govern de Bush encara rondinava quan li exigien sis mil milions de dòlars per la cobertura sanitària de nou milions de nens. I com ara se'n volen gastar cent vegades més per treure les castanyes del foc als seus amics. "La bondat del nostre sistema i les generoses retribucions a gestors i executiis no han servit per atreure-hi els millors, sinó els mes cobdiciosos". Una acusació-sentència que sorgeix del carrer i que travessarà tot el país.

D'aqui uns dies el cineasta radical Michael Moore farà públic el seu manifest sobre la crisi que equival -explica- al robatori més gran de la història dels Estats Units. "Tot i que els congressistes -diu Moore- van perfilar bé el rescat de la indústria financera per 700.000 milions de dòlars, Wall Street no ha parat fins trobar la manera de lucrar-s'hi".

Moore va al que ell creu fons de la qüestió i ho formula preguntant-se i responent-se: "Assegurança mèdica, dius? A què ve això ara, Mike? Què te que veure amb el col.lapse de Wall Street? Doncs sí que té molt a veure perquè el suposat col.lapse es va desencadenar quan la gent va començar a no poder pagar les hipoteques. I sabeu perquè tants i tants nordamericans estan perdent les seves llars? Els republicans expliquen que la causa són els idiotes de la classe treballadora que van rebre hipoteques que ara no poden pagar. Però la veritat és aquesta: la principal raó per la qual la gent es declara en fallida es pel cost de les assegurances mèdiques.Ho dic d'una manera més simple: si tinguéssim un sistema universal de salut aquesta crisi hipotecària mai no hauria arribat".

La indignació no pararà de pujar, aquí davant de Wall Street. Però és una ràbia expressada solament per uns centenars de novaiorquesos, pocs, molt pocs, comparats amb el milió i mig d'habitants que té només Manhattan. "¿Com pot ser que aquest govern tan conservador estigui aplicant remeis socialistes per als bancs pagant nosaltres? I a sobre ens diuen que pagar és el mal menor perquè si els bancs s'ensorren ens ensorrarem tots...!" Irritació i impotència escenificades en aquest carrer, Wall Street, atrapat entre gratacels espectrals d'acer i vidre, enfosquit més que fosc, gairebé ombrívol i que, a més, està mig aixecat. Fan obres. Eixamplen les voreres, canvien el paviment. Tanques, maquinària i estris pertot arreu que dificulten encara més que aquesta protesta -la primera gran reacció al crash- es desenvolupi amb uns mínims de contundència, tot i les esperances que hi ha posat Michael Moore. A pocs metres dels manifestants, les botigues de luxe Tiffany i Hermes, continuen atenent els distingits clients que acaben de sortir del gimnàs, del saló de bellesa, o del club privat. O potser no hi surtien, sinó que se n'hi anaven. Com si no sentissin els crits, ni les escridassades.




Sóc lluny de Wall Street, atrapat al Carrer 45 entre Lexington i la Tercera Avinguda, acompanyat de desenes de persones, vinants o conductors, amb tantes ganes com jo de que obrin les tanques de seguretat que ens permetran caminar i accedir al metro, al del Carrer 42 o al del Carrer 51. De tant en tant miro al cel buscant la companyia de la cúpula il.luminada del Chrysler. Els novaiorquesos que treballen en aquesta zona del Midtown coneixen perfectament aquesta història de talls de carrers i esperes. Saben que han de suportar-la cada any, cada tardor, cada vespre de l´última setmana de setembre, que es quan es reuneix l'assemblea de Nacions Unides. La seu de l'ONU és aquí mateix, al tram de la Primera Avinguda entre els carrers 42 i 48, que són els que més sovint queden tallats. L'enrenou va acomnpanyat d'un batibull de sirenes de policies o d'escortes. Escortes dels presidents, primers ministres o dels ministres d'afers estrangers que en haver acabat la feina se'n van a l'hotel. Al Waldorf Astoria, a l'Intercontinental, al Marriott, al Radisson, tots aquí mateix a Lexington. Algun amb les portes i la façana farcits de policies amb uniforme de combat, armats amb metralletes, metre algun helicòpter ens sobrevola.

Em pregunto que pensen a hores d'ara aquests màxims dirigents mundials que van amunt i avall per aquí Lexington i que ens obliguen als ciutadans a una immersió de paciència seguida de curses compulsives per travessar tanques i arribar al metro. Què en pensen de la crisi, de tot aquest histerisme impensable fa només quatre, cinc, sis setmanes. I com veuen, i com ho viuen, que la Fed estigui guarint ferides i tapant forats amb diner públic. En la societat nordamericana se senten veus de les més conservadores que acusen el govern de Bush d'estar fent polítiques socialistes. Potser és veritat: neoliberalisme per a la gent -que els continuen embargant i fent fora dels pisos que no poden pagar- i socialisme per a salvar els bancs.

Sembla que aquest és el camí que comença a dibuixar-se, però hi haurà matisos. Perquè tot just acabada l'assemblea de l'ONU, dilluns 29 de setembre, el primer ministre britànic Gordon Brown obrirà la capsa dels trons anunciant la nacionalització emmascarada de bancs del Regne Unit. Brown s'autoinvestirà d'una aureola d'home provindencial que momentàniament - i només momentàniament- el farà revifar en els sondejos preelectorals. Amb tot ningú podrà prendre a Gordon Brown el mèrit d'haver estat el primer polític occidental amb prou gosadia per enfrontar la crisi aplicant els remeis de l'economista John Maynard Keynes. Receptes basades en la regulació, en el control dels mercats, en la intervenció estatal, fins fa ben poc menystingudes, i que Keynes va aplicar contra la Gran Depressió i, després, per reactivar l'Europa trencada i trinxada per la guerra.

Han obert i han retirat les tanques i crec que ja no las tornaran a posar. Avui ha estat l'últim dia de l'ONU. Se m'han passat les ganes d'anar corrent cap al metro i decideixo anar a prendre un cafè i llegir. No es fàcil trobar en aquestes cruïlles del Midtown un cafè acollidor, que et serveixin a taula, sense haver de fer cua davant d'un taulell. Puc quedar-me aquí mateix, a Raffels, a Lexington amb el Carrer 48, un lloc animat per la calidesa dels cambrers hispans, però buit i fred ara al vespre. Al Carrer 44 entre la Tercera i Lexington hi ha un lloc ideal, el Macchiato, que conserva a la façana un cos avançat antic de fusta, i ofereix a dins la calidesa de les granges de Barcelona. Però es petit, i gairebé mai hi ha lloc. La solució es anar al Central Cafe, al Carrer 42, davant de l'estació. L'espai que ocupa el Central Cafe no és altra cosa que la cavitat que queda entre el terra i les bigues de ferro del pont que forma Park Avenue en passar per sobre del 42 i poder vorejar la Grand Central. És el que em ve més de gust. Com sempre al Central hi ha taula lliure. I demà passat, en aquesta mateixa taula, em sorprendré a mi mateix commogut llegint les cròniques sobre Paul Newman, que ha mort als 83 anys. Sé que un dia d'aquests en parlaré amb Andreas, el meu veí estudiant d'art dramàtic. El Nova York del crash del 2008 queda orfe d'una de les mirades més transparents i compromeses.




Som davant del Plaza Hotel on Carol ens ha convocat. Farem la classe dins de Central Park mateix. És migdia de divendres 10 d'octubre de 2008, i des d'ahir dijous 9, el vertígen va arossegant mercats que encara no havien tocat fons. Ahir vam tenir Dijous Negre, i avui tenim Divendres Negre. El daltabaix tan esperat i inesperat alhora. Però cap d'aquests vertigens impedeixen a aquesta colla de reperos oferir una exhibició de ball a la porta mateix del parc, que immediatement hi aplega al voltant turistes, novaiorquesos, residents i híbrids, com jo mateix. La música convida a moure'ns en aquest dia de tardor, que sembla de ple estiu, i que intensifica tant els verds com els groguencs i els ocres que comencen a guarnir Central Park.

El recorregut que ens ha preparat Carol té per a mi dos punts d'interès intens, que coincideixen amb el començament i el final del trajecte. Tinc davant meu la Bethesda Fountain, la font dissenyada per Emma Stebbins fa cent trenta-cinc anys, coronada per l'Àngel de les Aigües. És l'escenari d'obertura del film "Hair" de Milos Forman. Bethesda Fountain de decorat i la canço "Aquarius" de fons donen vida al primer acte d'una narració on el moviment hippy i la guerra de Vietnam se superposen i interactuen. Però abans de ser filmada per Milos Forman "Hair" havia estat, a final dels 60 i començament dels 70, una autèntica icona progressita, representada teatralment, que només es va poder admirar a Nova York i a Londres.Poc abans de morir Franco un recull d'escenes i de cançons, un simulacre de "Hair" -cal dir que ben intencionat- va ser representat al Teatre Victòria de Barcelona. Quan a Broadway ja era història.

I d'un mite a un altre. Hem travessat Central Park i som a la façana oest, a l'alçada del Carrer 72. Entre el arbres ditingueixo l'edifici Dakota, on vivia John Lennon i on hi seria assassinat, a la porta, el 8 de desembre de 1980. Hem arribat al racó on hi ha el memorial "Imagine" dedicat a Lennon. "Imagine" es com es diu el conjunt d'icones que recoden el plorat beatle. Però tot aquest espai,en sentint extens, se'l coneix amb el nom d'una de les cançons de Lennon considerada una obra mestra: "Strawberry Fields Forever" -"Camps de maduixes per sempre"-. Així es deia, en sigular, -"Strawberry Field"- l'orfanat de Liverpool que era al costat mateix de la casa de John Lennon.

"Strawberry Fields, nothing is real (...) Living is easy with eyes closed"..."Camps de maduixes, res no és real (...) És fàcil viure amb els ulls tancats..."

Nostàlgia i surrealisme, barrejats amb ritmes pop-rock i música índia. Torno associar una dels mots bàsics de la cançó, "strawberry", maduixa, amb el meu cadell, Itxigo. Ixigo, maduixa en japonès. "Strawberry Fields Forever...!" Carol l'està
taral.lejant mentre m'gafa del bracet i se me'n duu uns metres a l'esquerra, em posa davant la llista per ordre alfabètic de països adherits al memorial, i fa adonar-me'n de quin és el primer: Afganistan.

Durant les tres hores passades a Central Park, i ja des d'abans, Wall Street i les principals borses mundials han estat en caiguda lliure. Moscou i Viena ha arribat a tancar davant del pànic. Estem vivint la culminació de tres setmanes d'infart provocades per la fallida de Lehman Brothers. Demà passat diumenge, l'exemplar d'"El País" que, com cada dia, i amb un dia de retard, em vendrà Rajiv, el meu quiosquer de Lexington, estar titulat a cinc columnes: "El crash d'octubre del 2008".



"Stand clear of the closing door, please". Aqui a la línia verda del metro, camí de 92Y continuo enfilant-me als records fins arribar a aquells dies dels 70 en que semblava que la inflació, l'estancament, i l'atur provocats per la puja dels preus petroli crearia unes desitjades condicions pre-revolucionàries. Aquella crisi seria, havia de ser, com la del 29. El nostre crash. El detonant de l'esperada gran traca final. L'avantsala d'un gran episodi de lluita de classes fins la victòria final. El sistema preparava una operació de rencanvi, i tant, però no la veiem. No volíem veure-la.

A l'empresa de venda per catàleg on jo treballava set hores, abans de pujar a la facultat, el cap del departament comercial, un home senzill i pragmàtic, s'escarrassava a fer-me veure que les possibilitats dels sistema de produir i de fer consumir eren, el que ell deia, infinites. Que mentre la gent pogués comprar, lluir i lluir-se no hi hauria cap de capgirament social profund. Mai no hi hauria una revolució. No me'l vaig voler creure, el vaig acabar oblidant i avui aquell cap de vendes per catàl.leg ha reaparegut al meu escenari mental. No li faltava raó quan em va dir tot allò, però si avui fos aquí, a la cuina dels residents de 92Y, i tingués la mateixa edat i aspiracions del meu veí italià Bruno -i probablement les tindria- gairebé segur que estaria espantat.

Per a Bruno anar de Brindisi a Nova York a estudiar anglès durant tres mesos és una de les millors coses que li han pogut passar en els seus trenta anys vida. Ha assajat de seguida els posats més "cool" per repenjar-se al metro, treure's les ulleres o penjar-se l'iPod. No dissimula gens. Bruno és sincer quan diu que vol sentir-se un newyorker; que es quedaria a viure aquí per sempre i que, si n'hi hagués una fòrmula màgica per aconseguir-ho, de bon grat renunciaria, oblidaria, al seu italià nadiu per parlar i escriure en perfecte anglès. Quan l'he dit que l'estès monolingüisme anglosaxó no es precisament un senyal de cultura ni de cosmopolitisme, que només el 20 per 100 dels nordamericans té passaport, per viatjar a l'estranger, a Bruno tant li fa. Té coll avall que la llengua dels nordamericans i dels britànics és la que domina, la millor. No en necessiten cap més. Però aquest vespre Bruno es mostra vulnerable i espantat per aquesta malaïda crisi que no esperava.

--No sé pas que faré si el dòlar comença a pujar -- confessa Buno enmig de la cuina--. Tinc els diners justos per pagar l'escola i la residència. I jo necessito arribar a Itàlia amb un bon anglès per col.locar-me en un despatx d'adovocats i d'economistes...

--I quan vas estudiar dret i econòmiques no et van ensenyar que existien les crisis? --interromp l'austriac Karl.

No es només en les maneres d'entendre la vida que Bruno i Karl són a les antípodes. Hi són fins i tot en les maneres de vestir. L'estil esportiu però tibat de l'italià contrasta amb la despreocupació gens fashion de l'austriac. Karl, d'esquerres, enginyer acostumat a participar en programes de cooperació a països pobres, està aprofitant com d'amoïnat se sent Bruno per llançar una càrrega de profunditat ideològica. Karl es pregunta com és que Berlusconi no ha fet ni una proposta de rescat davant la crisi i tot seguit ell mateix es respon:

--Digués el que digués, ni a Nova York ni a Londres ningú no faria cas de Berlusconi, després que el setmanari "The Economist" el va acusar de corrupte. Li va dedicar la portada amb el títularl "Per què Berlusconi no es idoni per governar Itàlia".

--Potser Berlusconi no sabria arreglar una cosa tan forta com aquesta --reacciona Bruno escalfat--. Però és segur que Walter Veltroni o Zapatero ho espatllarien encara mes. Tots el que venen del socialisme o del comunisme són un perill en un moment així.

La sortida de Bruno fa que Karl escampi tota una bateria de brutícia contra la dreta italiana.

--Un perill Veltroni? El perill per a la societat italiana és el sotmetiment al Vaticà que promou la dreta. No poder ni tirar endavant una llei de parelles de fet més aigualida que la que van votar els demòcrata-cristians alemanys. El perill és que Gianfranco Fini, hereu del feixista Almirante, sigui ara hereu de Berlusconi. I que estigueu reivindicant la memòria de Mussolini com si la justícia que li van aplicar a la Piazza Loreto de Milà hagués estat un crim...

--I ho va ser un crim --esclata Bruno--. Perquè per més culpable que fos el Duce es mereixia un judici just i no un linxament.

Fico cullerada i li dic a Bruno que en això penso com ell. Un linxament mai pot substituir un judici. Sí, estic d'acord amb Bruno i, mirant-m'ho bé, entenc el seu nerviosisme davant la crisi. No comparteixo el seu punt de vista, però entenc les seves emocions: perquè jo també les he experimentat. Tot i que en claus ideològiques diferents.

A Bruno li està costant fer la lectura el capgirament econòmic i social que l'espatec financer comença a prefigurar. De la mateixa manera que jo mateix a la fi dels 70 no vaig saber llegir que el recanvi a l'ensorrament del laborisme britànic - la retirada de Harold Wilson i l'interrenge de James Callaghan- no seria l'alternança -un govern conservador- sino el capgirament del sistema. La irrupció de Margaret Thatcher el maig de 1979 equivaldria a un canvi de règim: el final de la lluita de classes per decret, el sotmetiment del sindicats i l'entronització del capitalisme popular basat en la desregulació dels mercats i en les privatitzacions.

En aquells dies d'ingenuïtat, i de perplexitat, de1979, va quedar enregistrada al meu cervell una cançó que jo diria que era premonitòria: "Video killed the radio star", dels Buggles. El video no va aconseguir matar l'estrella de la radio, però ja res seria com en els temps de la radio. A l'altra riba de l'Atlàntic només al cap d'un any, Jimmy Carter, l'ultim president hereu de les polítques del New Deal, seria substituït per Ronald Reagan, i la revolució conservadora.

Una part de la socialdemocràcia europea de seguida en prendria nota. El primer de tots François Mitterrand, elegit president el 1981, que dedestituïria el cap del govern Pierre Mauroy, trencaria el pacte amb els comunistes, i nomenaria primer ministre Laurent Fabius, un tecnòcrata partidari d'entendre's amb els mercats. La carta "social-liberal" començaria a ser jugada. El 1982, a Espanya, Felipe González seguiria un camí semblant. Anticipacions del que després s'anomenaria "tercera via", formulada a Gran Bretanya pel sociòleg Anthony Giddens i aplicada pel laborista Tony Blair.

Es tractava de trobar un embolcall, sinó socialment creïble, almenys individualment llaminer, per donar força a una dinàmica econòmica que tenia com objectiu desmantellar cinquanta anys de conquestes socials. No hi faltarien les formulacions a mig camí de la resignació i el possibilisme, com la "via dos i mig" proposada, just estrenat el segle XXI, pel pensador francès Alain Touraine, i que va il.lusionar sectors socialdemòcrates. Especialment als seguidors de Lionel Jospin. ¿Què se'n pot fer avui -amb el crash alterant tots el paràmetres- amb tots aquells intents de domesticar o d'edulcorar el neoliberalisme?

Però fa trenta anys semblava que el que arribava era la salvació esperada que es quedaria per sempre. El triomf de l'únic format possible que podia tenir el binomi mercat-democràcia. "El final de la història", com proclamaria Francis Fukuyama des de Washington, després de la caiguda del mur de Berlín. L'"Adeu a tot això" -a l'estat social, a les conquestes de més d'un segle de lluites populars- que anunciaria amargament l'historiador Eric Hobsbawm. Una dècada, la que va de1979 a 1989, en que el mot capitalisme seria eliminat del lèxic de molts mitjans de comunicació perquè es tractava d'un concepte massa associat a la crítica marxista. Millor dir economia de mercat, o sistema econòmic. O simplement "la vida normal", com jo mateix sentiria dir en el Moscou postsoviètic.

El sistema tenia guardats sota la màniga remeis per a l'estanflació de 1973. La solucions més autèntiques: barra lliure, la desregulació, campi qui pugui. Tot allò que més entronca amb la naturalesa del mercat. El que no havia estat natural, segons la lògica del sistema, es haver-se passat cinquanta anys, des de la Gran Depressió, suportant la intervenció de l'estat. Primer el New Deal, després la cuirassa del acords de Bretton Woods i el finançament de la reconstrucció d'Europa amb el Pla Marshall. I durant els 50 i els 60 haver d'aguantar el pes de les polítiques fiscals per garantir el welfare, especialment el d'Europa. L'estanflació -però també la burocratizació, la despesa incontrolada i la miopi de l'estat social- facilitaria el gran viratge de 1979.

--És clar, feia cinquanta anys que pagaven i no guanyaven el que creien que havien de guanyar. No acumulaven, i ja no aguantaven més. La crisi del 73 els va donar l'oportunitat de girar la truita, i s'han passat trenta anys folrrant-se. Però no sembla que hagin canviat, ni après gaire. Continuen autodevorant-se.

Ho he dit sense cridar però en veu alta. M'ha sortit de dins, sense pensar-ho, potser perquè feia dies que ho estava pensant. Karl s'està fent un fart de riure. Em diu que ho subscriu al cent per cent. Li responc que potser m'he passat. Que he fet un clixé, una caricatura, i que les coses són una mica més complexes. I com volent-me alliberar d'aquells fantasmes del 73 que m'abocaven a desitjar un crash occidental per fer possible la revolució, deixo anar una setència positiva:

--Aquest crash no provocarà una depressió com la del 29. Possiblement som davant d'un capgirament del sistema, d'un retorn al paper regulador de l'estat. Però no hi haurà catàstrofe.

M'adono que em miren i m'escolten. Continuo: entre el crash del 1929 i el New Deal de Roosevelt es van predre quatre anys en els que milions de persones es van quedar sense feina i el sofriment, la misèria i la desesperació, van pujar a nivells fins aleshores desconeguts en la societat industrial del segle XX.

I els estats Units encara van tenir sort si comparem amb Europa. Allà la crisi mundial, afegida als problemes territorials i nacionals, a les ferides mal tancades de la Primera Guerra Mundial, va provocar una onada de proteccionisme econòmic i de nacionalisme. I van arribar el fexisime, el nazisme, les dictadures militars, l'URSS d'Stalin. Allò acabaria en un altra matança, encara pitjor. Europa coberta de cadàvers, de runa i de camps de cocentració. Però ara, tot i que la Unió Europea no té encara la cohesió geopolítica dels Estats Units, sí que té una forta estructura econòmica, una moneda forta. Tot i les nostres diferències, els europeus que som en aquesta cuina estem dialogant...

--No sóc europeu però també ho veig així --diu Benjamin sobtadament--. Ja no és possible que els europeus us torneu a matar els uns als altres. Ja no.

Reconec que m'ha sorprès la intervenció imprevista d'aquest noi. Benjamin -Ben- parla poc, fins al punt que em semblava poc amant de les polèmiques que es munten de cuina.

--I precisament perquè no sóc europeu sinó canadenc --continua Ben-- però sí jueu d'origen europeu, ho veig molt més clar. Estem tots sopant junts. Això no hauria estat possible en els anys trenta del segle passat. Ens hauríem barallat, esbatussat...I és que ja ni hauria estat possible haver coincidir tots plegats sopant a Nova York en una residència com aquesta...! Aquest crash no portarà el mateix que el del 29, perquè tots estem més formats que els nostres avis i que els nostres pares. I tenim més mitjans per comunicar-nos i coneixe'ns.

Jo també crec en el que ha dit Benjamin. Tenim més recursos i les nostres societats són més sòlides que les de fa vuitanta anys. Però no es menys cert que aquesta crisi és la culminació del cúmul d'excessos, en format de redempció, que va començar fa tres dècades, i que ha anat debilitant valors morals i principis democràtics fins a punt de titllar d'involució tot allò relacionat amb l'imaginari de progrés social, la utopia. Un procés tenyit d'ideologia, però mai autoreconegut com ideològic, ans al contrari, emmascarat de pragmatisme.





El relat messiànic comença la tador de 1976 quan Milton Friedman -l'home de l'Escola de Chicago- rep el premi Nobel d'economia per les seves receptes monetaristes contra l'estacament i la inflació arrossegades des del 73. Thatcher i Reagan seran els que posaran políticament en escena les propostes de Friedman. Amb tot, aquest relat no és una primícia, no és nou de trinca, sinó una actualització de l'ideari del grup d'economistes ultraliberals liderat per Friedrich von Hayek que en acabar la Segona Guerra Mundial van haver de resignar-se davant mitja Europa sota hegemonia keynesiana -gestionada políticament per socialdemòcrates i demòcrata-cristians- i l'altra mitja captiva del socialisme real. La deriva de keynesianisme portarà a la paràlisi i a l'oportunitat de recanvi de1979. I deu anys després, en ensorrar-se el comunisme soviètic, el monetarisme de Milton Friedman culminarà la metamorfosi en ideologia neoliberal. Als seguidors de la mutació extrema del neoliberalisme se'ls coneixerà com neocons.

Paul Krugman analitza la figura de Milton Friedman en aquest context de daltabaix del seu ideari. S'endinsa Krugman en el perfil tècnic i humà d'aquest home amb aspecte de granger bondadós que Krugman mateix no dubta qualificar d'intel.lectualment valent, rigorós, honest i lùcid. Aquest primer i admirat Friedman és el que alertava contra els perills del burocratisme, i proposava el monetarisme com a tècnica dinamitzadora de les economies escleròtiques que s'havien repenjat en Keynes . Però Krugman també detecta un Milton Friedman que es deixarà arrossegar cap als excessos i fins i tot els beneirà.

Quins excessos? El primer seria presentar com un èxit absolut la reactivació acoseguida al Xile de Pinochet per les teràpies de xoc monetaristes i posar-les com a model per a tot Llatinoamèrica. Liberalitzacions extremes i privatitzacions que, aplicades de Mèxic a Argentina, abocarien a la misèria milions de persones. Però Friedman no es faria enrera, i continuaria fomentant un clima intel.lectual en el que, explica Krugman, "la fe en els mercats i el desdeny pel sector públic sovint s'imposaven a les dades objectives". Més encara. Hi hauria un Milton Friedman sensible a l'afalagament, que cabaria dient i fent allò que el seus seguidors esperaven que digués i que fes. L'home valent amb aspecte de granger bondadós acabaria de creuat contra l'"heretgia" keynesiana, que de fet havia representat la gran reforma del pensament econòmic. El procés d'imposició de la contrareforma monetarista, la seva aplicació pràctica, és per a Zygmunt Bauman l'equivalent a un "cop d'estat neoliberal".

Durant més de vint-i-cinc anys l'ona expansiva d'aquest "cop" ha anat impregnant llars, escoles, mitjans de comunicació, empreses, maneres de relacionar-se, de viure, de viure's, de valorar valors, de sentir emocions, de guanyar, i de perdre. "Qui guanya s'ho emporta tot" ha estat una de les divises del món del negoci -no sempre inconfessable; de vegades ostentosa- capaç d'engendrar intoxicacions com la de les hipoteques "subprime". Però sobretot, capaç de promoure perfils humans també tòxics. Com els dels executius o subalterns de Lehman Brothters que, tot i sabent el que estaven venent, intueixo que intentaven oblidar l'ensarronada un cop executada. Perquè triomfar en la societat líquida presuposa haver après a oblidar. I així un dia i un altre, fins la fallida final que els enxampa perplexos i espantats, com si ells no en tinguessin res a veure.


La polèmica s'ha cruspit tots els arguments i la cuina s'ha buidat. Arriba l'hora d'Andreas i Yukio, i jo avui m'hi afegiré una estona. Parlo a Yukio el meu descobriment de l'espai "Strawberry Fields" de Central Park. Li explico sabent-ne el resultat. Se que Yukio associarà els "Camps de maduixes" amb el mot japonès Itxigo, amb el meu gosset. I, d'alguna manera, me l'aproparà.

"Hey Jude, don't let me down,.." /"Ei Jude, no em decebeixis..."


Yukio assaja amb la guitarra, mentre Andreas i jo ens adonem que encara no hem comentat la mort de Paul Newman, una figura que ens fascina a tos dos. Com futur actor, a Andreas li interessa sobretot el Paul Newman fent papers d'obres de Tennessee Williams com ara els films "La gata sobre la teulada de zinc" o "Dolç ocell de joventut". Em diu, Andreas, que només podria substituir l'addicció a Arthur Miller per la dependència de Tennessee Williams. A mi la memòria em recupera el Paul Newman d'"Exodus", l'Ari Ben Canaan d' aquella pel.licula que ara sabem que era de propaganda sionista, però que ens va arribar a submergir en el miracle jueu. Tornem a parlar de "La gata..." i jo expresso la meva admiració per aquell Newman valent, que als costat d'Elizabeth Taylor, va gosar interpretar un paper dignament ambigu, el de Brick, un home cohabitant amb la sospita d'homosexualitat. Crec que ha estat en escoltar aquest mot que Yukio ha anat baixant el to d'"Hey Jude", fins comunicar-nos amablement que se'n va a dormir.

Fa uns dies li vaig dir a Yukio que no havia d'amoïnar-se gens quan Bruno es referís a ell dient-li "el gai", així tan bruscament. Vaig voler fer-li arribar a Yukio que em semblava molt rebé el seu posat i els seu look tan femení...Però crec que no ho vaig aconseguir. Yukio no va voler parlar-ne, em va donar les gràcies per la meva actitud solidària, i va cloure assegurant-me que: "a mi els homes m'interessen ben poc". Una resposta semblant al: "però que quedi clar que jo no sóc gai", que va deixar anar Benjamin immediatament després d'haver-me explicat que era a Nova York rodant una sèrie de reportatges sobre gais i lesbianes per a un canal de Montreal. Mes tard Ben, rectificarà la seva diguem-ne "exculpació", el dia que ens tobarem casualment prenent una copa al G-Lounge, a Chelsea.

Tinc la sensació, potser la convicció, que el clima de companyonia entre els residents de 92Y no té prou força per obrir armaris. Qualsevol mena d'armari. Ens relacionem a la cuina i ens podem apassionar en les polèmiques que genera el crash, però els silencis es fan densos quan les converses deriven cap a la vida personal. Som col.legues, ens acostem per afinitats, però hi ha una certa por a anar més enllà. De tant en tant recordes que fa temps que no veus un company de replà: on és Mark? i Aurelien?. Doncs fa una setama, o deu dies que van marxar i només se'n van adonar els veïns més pròxims.

Relacions que podrien ser duradores i autèntiques, dins dels límits circumstancials d'una una residència, es dilueixen abans que les afinitats esdevinguin complicitats . Contactes que mai no van ser vincles. Es com si en aquest cinquè pis de 92Y tot i tothom fos inevitablement, obligadament efímer. Passa gairebé a tot arreu, però a Nova York es fa més durament palès. És una herència col.lateral del "cop neoliberal", em dic. És la vida líquida que de tant en tant Bauman m'explica enmig d'alguna d'aquestes nits solitàries de Manhattan a l'habitació 567, quan decideixo capbussar-me en algun dels meus llibres que descansen a l'empit de la finestra que dóna a Lexington. I és que necessito, jo també, sentir-me explicat. Sí, em temo que la impregnació líquida-neoliberal de la nostra societat, dels nostres sistemes emocionals i cognitius, trigarà més a evaporar-se que la la recessió -o la depressió- que ja tenim damunt.