Que els resultats del 13D projectats en un hopotètic referèndum d’autodeterminació suposin més del 40 per del vots a favor de la indpendència de Catalunya no sembla amoïnar gaire al nacionalisme espanyol. El que sí que el crispa, i molt, és que mitjans de comunicació internacional com la BBC, Le Monde o Wall Street Journal es facin ressó de la moguda que es viu aquí, des de les consultes populars a l’escalada victoriosa del Barça, passant per la campanya en contra de les corrides de toros. És la temuda i detestada internacionalització del fet diferencial i del conflicte que genera. Quasevol estat maltractador -així com bona part de opinió pública i publicada que li dóna suport- té un sentit patrimonial tant del territori com de la societat diferenciada. I perd els papers davant “la injerencia” de mitjans de comunicació o organismes democràrtics disposats a observar un procés de transformació que podria culminar amb una nou canvi de fronteres a Europa.
La caiguda del comunisme em va donar l’oportunitat de viure en directe en quina mesura la intenacionalitació d’un conflicte nacional pot arribar a crispar i a enbogir un nacionalisme poderós. Primer al Bàltic, quan la victòria de les candidatures demòcratiques emparades en la perestroika van provocar es esclat de sobiranisme a Estònia, Leònia i Lituània -que ni Europa ni els Etats Units van poder ignorar- i que el poder sovipètic, tot i agonitzant, va voler contrarestar mobilitzan l’extrema dreta russòfana i intentant assalts armats contra els governs autònoms. Al cap de deu anys, l’autòcrata serbi Milosevic encenia la traca final als Balcans i provocava la internvenció de l’OTAN a Kosovo. Milosevic mai va poder assumir que el futur d’una part del “seu” territori fos posat a sobre de la taula de negociacions de Rambouillet. Es va estimar més a anar a la guerra. I perdre-la.
I és que per aquests poders resulta insuportable veure arribar, i moure’s, gent de Human Rights Watch, de l’ONU o de l’OSCE acompanyats d’una colla de reporters i corresposanls. Tot això al nacionalisme espanyol ho viu com una ofensa, un desfiament. L’any 2001, feina va tenir Alvaro Gil-Robles, aleshores comissari de drets humans del Consell de Europa, per aconseguir el vist-i-plau per anar a Euskadi. El govern Aznar no suportava la presencia d’un organisme internacional i deia que amb els informes de Enrique Mugica –ja nomenat Defensor del Pueblo- en tenia prou. I això que Gil-Robles hi anava disposat –com va fer- a denunciar els crims i les extorsions d’ETA….! També quan el fracasat procés de pau impulsat per Zapatero la dreta nacionalista va advertir contra els irlandesos, els mediadors, Gerry Adams, la internacionalitació. Espanya és seva i ells i només ells saben que cal fer amb els bocins que no encaixen…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada