Endut pel vent

O també hauria pogut dir-se “S’ho va endur el vent”. Tots dos títols són breus i conserven la idea de moviment que dóna l’original “Gone with the wind”. Italians I francesos van optar aquesta opció: “Via col vento” i “Autant emporté le vent” Però el nostre sofert traductor Jordi Arbonés es va inclinar –o el van fer inclinar- per “Allò que el vent s’endugué”, una traducció mot a mot del títol castellà. Una literalitat que sempre m’ha sonat a calca, a sucedani, a buscar desesperadament un boci de presència al costat de “Lo que el viento se llevó”, el títol mític, el que el carrer reconeixia com a “autèntic”. Per cert, un títol de resonàncies tan barroques com els cognoms dels seus traductors Julio Gómez de la Serna i Juan González-Blanco de Luaces que, no van veure la seva obra a les llibreris fins l’estiu de 1943, quan l’estel de Hitler començava a enfosquir-se i l’avanç aliat empenyia Franco a canviar per neutralitat la seva política de no-bel.ligència favorable al nazisme. La traducció al català de la novel.la de Margaret Mitchell, en canvi, Jordi Arbonés no la veuria als aparadors fins el 1977, tot just acabat el funeral de la dictadura. I de l’estrena cinematogràfica no en gaudiríem mai en sales comercials. La veuríem, sí, doblada per Tv3.

Hem estat i enacara som una cultura de peatge, amb el cinema com a flanc més vulnerable. La incipient i curta normalitat engegada els anys 30 durant es limitaria a produccions pòpies com “El cafè de la marina” o al doblatge al català del film francès “Bric-a-brac el Cie”, conegut com “Draps i ferro vell”. La perla estrenada sota el franquisme, a meitat dels 60, va ser “Maria Rosa”, basada en l’obra d’Àngel Guimerà que –no s’ho pedin- havia estat filmada en castellà, després doblada al català, i “salvada” gràcies al talent de Núria Espert. A alguns exhibidors ja no els va agradar gaire la catalanitat de “Maria Rosa” i hi posaven un rètol ben visible damunt del cartell que deia “Hablada en español”. Paral.lelament a tot aquest enrenou, pasïsos europeus –el Portugal de Salazar fins i tot- estrenaven films amb susbtítols i la gent s’acostuamava a sentir i reconèixer, l’anglès especialment. Aquí, no. Aquí un bon grapat de distribuïdors exhibidors només han estat pendents de la taquilla i del calaix. Que la gent es familiaritzi amb l’anglès, o amb el francès, ja els sóna estrany. Però que a sobre s’hagin de preocupar del català? Més rar, encara. Tant com sempre ha sonat “Allò que el vent s’endugué”.